Any rere any, mon pare i jo teníem una cita d’obligatòria assistència. Els jardins de Vivers em semblaven un lloc exòtic, exuberant, inhòspit; perquè no sabia ben bé on estaven ubicats, dins del llarg terme de la ciutat de València, i perquè els llibres, acaronats pels arbres, eren una imatge per a mi, si més no, fascinant.
Arribí a les portes, de la que fou la meua primera edició, de la seua mà. I ja recorde, allà pel 2005, buscar els escriptors i escriptores que mon pare coneixia, que eren, generalment, companys seus de l’institut. Maria Jesús Bolta no fallava, tampoc Josep Chapa, Àlan Greus o Adela Ruiz. A mi em signaven els llibres, que acabaven d’escriure o que ja m’havia engolit, i els deia, sempre, sempre, que volia ser escriptora. Ho deia segura de mi mateixa, amb fermesa, sense dubtes. «Això diu, que vol escriure, jo li dic que primer ha de llegir moltíssim», repetia mon pare. I aquells personatges del món literari que eren, i són, exemples que m’han acompanyat des que soc menuda, em solien explicar que, per a escriure bé, cal, per sobre de tot, no deixar d’escriure. «No deixes d’escriure», i jo m’ho prenia molt seriosament.
Els estands els recordava cada vegada d’una manera (blancs, grocs, blaus…), el recorregut em semblava que canviava, que cada Fira era única, i inigualable. A la nostra cita, pare i filla, s’hi va afegir, amb el temps, la meua germana. I ella volia uns llibres, i jo en volia d’altres. I li explicava que el meu somni era guanyar un Ciutat d’Alzira, o «un que és de Bancaixa» (que, en aquell moment, eren la col·lecció de llibres que més llegia), i li demanava que li donara una ullada als meus relats, en arribar a casa, aquell dia mateix, que mon pare no llegia fins que no tingueren tretze fulls, i que allò era massa. «Cada dia m’ensenyes un de nou, filla, has de centrar-te en una història, escriure tretze fulls, mínim, i el llegiré».
Vam fer, al poble, a la casa de joventut, un grup per a joves amants de la literatura, i varen ser uns anys meravellosos, plens de lletres innocents, de somnis inimaginables, clubs de lectura, i trobades, entre elles a la Fira del Llibre. Perquè sí que hi ha joves que estimen les lletres, que llegeixen i escriuen en valencià, que es presenten a certàmens literaris, de narrativa, de poesia, i quan guanyen senten que han guanyat un «Òscar». Parle de joves que passen les vesprades escrivint contes, i relats, a l’espera que algú o, en el meu cas, aquells tretze fulls per a mon pare, llegisca les seues històries. Escrits que donen als professors/es i que, amb il·lusió, esperen una resposta, una opinió. I sé que hi estan, perquè jo era una d’aquestes. Heu d’ajudar-los, motivar-los. Heu de crear iniciatives per als joves escriptors en valencià, són futur, són paraula, llengua i vida. Vos ho demane a vosaltres, membres del món de les lletres, institucions. Ajudem-los, encara més. Més que mai, ho necessiten.
València, aquests dies, pren forma de full. Vivers acollirà milers de visitants, jo no vull perdre’m la cita, és un recordatori, un oasi de la passió que mon pare i jo compartim. L’any passat, per primera vegada, hi vam fallar: la salut no ens permeté anar junts a la Fira, enguany, sembla diferent.
