Arriba un nou xoc entre el govern espanyol i l’oposició. Aquesta vegada a còpia de les suposades modificacions del nou estatut marc que regula la professió mèdica dintre la sanitat pública. Dues mesures proposades han alçat la polèmica: la incompatibilitat dels caps de Servei i caps de Secció, i la limitació d’exercir en la sanitat privada durant cinc anys als qui acaben el MIR, si bé aquest últim apunt, és això, un apunt.
Diu la ministra que ser cap de Servei és una mena de prestigi afegit per a un professional, al marge del sou que se’ls apuja. L’oposició diu que no es pot privar que tan magnífics professionals no siguen accessibles pagant. En fi, la realitat és que totes dues opcions es fonamenten en una visió del que va ser fa temps la medicina. Avui dia, amb la professionalització de les gerències i direccions hospitalàries, els caps de Servei o Secció no són més que càrrecs de confiança en què els titulars exerceixen com a capatassos, sent l’últim graó jeràrquic entre els que estan a les trinxeres i la «cadena de comandament».
El problema de la incompatibilitat no està ni en el sou ni en el prestigi, el problema està en la capacitat que encara té un cap de Servei de desviar recursos cap a la privada o no, impedint o afavorint el desenvolupament de determinades àrees. Aquesta forma d’actuar és legal i incontrolable. La dreta vol que hom puga treballar en totes dues sanitats, més si tenen alguna responsabilitat administrativa, per fer possible i fàcil el desviament de recursos de la sanitat pública a la privada, tan senzill com això.
La segona qüestió, és a dir, que un MIR no puga accedir a la sanitat privada fins 5 anys després d’haver acabat la seua especialitat, seria una gran mesura, que aquest govern no posarà en marxa. Formar un MIR costa a l’Estat uns 250.000 euros, amb una mitjana de 3.000 MIR per any, suposa 750 milions d’euros a l’any. El sistema MIR és, sens dubte, el millor sistema de formació d’Europa, pel que té d’igualitari i de qualitat. Les diferències no estan ni en l’accés al sistema MIR ni en la formació, les diferències les podem trobar en l’accés als estudis universitaris de medicina, però no en el sistema MIR. És del tot lògic que el sistema públic vulga rendibilitzar la inversió. De fet, no fer-ho seria una greu negligència per part de l’Estat.
En un moment en què la medicina privada viu una expansió sense precedents, és obscè que mentre hi ha llocs on ningú vol anar a treballar, Vinaròs, Xàtiva, Oriola, Requena, per citar-ne algun, un metge format a la sanitat pública acabe i siga contractat per una empresa sanitària privada, tot deixant el sistema públic sense professional que el mateix sistema ha format.
La Sanitat Pública està en procés de descomposició, els voltors neoliberals volen al damunt per veure com es poden aprofitar del cadàver, mentre el govern més progressista de la història no té un full de ruta clar per aturar aquest procés.
Hi havia opcions, de fet hi ha opcions de gestió de la sanitat democràtica amb participació dels professionals de la salut i la ciutadania, descentralitzada i avançada. Un model, no l’únic, era la creació de les Unitats de Gestió Assistencial, amb autonomia financera, on se’ls dotava d’un pressupost per càpita i en funció de la gestió hom podia realment incidir en el seu entorn, en sous, formació d’investigació, etc.
Però en lloc de cercar nous models participatius i descentralitzats, els diferents governs espanyols, i no parle del colonial perquè la seua acció es limita a desconstruir la sanitat valenciana de mica en mica, han seguit justament el camí contrari amb un reforçament de les estructures directives tot separant cada vegada més els professionals dels centres de decisió, considerant-los un graó dintre d’una immensa cadena de muntatge. I la sanitat no és això, i per això floreix la sanitat privada, per a qui la puga pagar, i es marceix la pública, amb uns professionals mal pagats, desmotivats, i amb un treball cada vegada més alienat, en el sentit purament marxista del terme.
