L’extrema dreta ja no és una ombra, sinó que fa temps que es llevà la disfressa i aparegué vestida amb corbata, cabells ben pentinats i unes intencions clares. Des de l’any 2015, en països com Polònia, Alemanya, Suècia, Finlàndia, Itàlia, Regne Unit, Àustria, Hongria o Espanya, l’extrema dreta ha anat superant el 10% de representació en els parlaments o assemblees i, fins i tot, s’han convertit en la força més votada i ha aconseguit fer-se amb el control de les institucions en alguns casos. Les principals preguntes que se sol fer la gent sobre aquest fenomen són: qui i per què es vota a aquest tipus de formacions polítiques, si d’entre els seus propòsits estan els de crear tensió als carrers i tensió política als parlaments?
Si repassem els noms d’alguns partits comprovarem que apareixen paraules com «llibertat», «democràcia», «popular», «justícia», «progrés», «nacional» o «pàtria». Exposem alguns exemples perquè el lector ho evidencie: Demòcrates Suecs (Suècia), Partit de la Llibertat (Països Baixos), Patriotes Units (Bulgària), Llibertat i Democràcia Directa (República Txeca), i la llista s’estendria fins esgotar les paraules permeses per a escriure aquest article. Així doncs, com veiem, són noms, lemes o sigles que atrauen a una part de la ciutadania, sobretot quan són noms que en pronunciar-los sembla que tinguen més lirisme, com per exemple, Chega! (Portugal), Alba Daurada (Grècia), Ataka (Bulgària), Vlaams (Bèlgica) o Vox (Espanya).
Però parlem de qüestions sociològiques. Què és allò que motiva a part de la ciutadania a buscar un sentit als seus pensaments o a la seua acció? Per què necessiten donar-li un sentit? Per què estan més en el costat del rebuig al diferent que de la tolerància? En primer lloc, respecte al sexe, qui més els vota són homes. Val a dir que, en el cas de Vox, no dubten en defensar eslògans com el de «la violència no té gènere». En segon lloc, qui més vota als partits d’extrema dreta són els joves de 18 a 30 anys. En tercer lloc, és important el nivell acadèmic i cultural, perquè qui més els vota tenen estudis sense especialització laboral (ESO, FP o Batxillerat). En quart lloc, qui recolza aquestos moviments o partits d’extrema dreta són persones amb creences religioses catòliques, tant practicants com no practicants. En cinquè lloc, respecte al perfil econòmic o laboral, molts tenen treballs amb un salari baix o estan aturats. I en sisè lloc, respecte a quin tipus de treball s’hi dediquen, trobem des de tècnics o professionals de nivell mitjà, hostaleria, ocupacions elementals, fins a venedors de comerç.
Si parlem del cas espanyol, de Vox, partit finançat per un moviment d’exiliats de l’Iran amb seu a França en el moment de la seua fundació, tothom sap que entrà en el Parlament andalús amb 12 diputats l’any 2017 i n’augmentà el 2022 amb 14. Cal dir que el seu discurs, la seua narrativa, s’ha anat introduint en la societat arran del procés d’indepedència de Catalunya l’any 2017. Un afegit més a la seua ideologia reaccionària. La seua reacció contra aquella fita històrica serví per argumentar que Espanya es trencava i calia salvar-la. Es presentaven, per tant, com els salvadors de l’estabilitat, de la llibertat, de la constitució, de la família i veiérem Abascal presentant-se com un Donald Trump espanyol o, més encara, com un imperialista castellà del segle XVI. Tothom es preguntava com havien augmentat tant, i com amb diners torrons, darrere estava Antena 3, Telecinco, OK Diario, La Sexta, La Cope, Libertad Digital fent el treball brut.
De sobte, eleccions generals a l’abril del 2019. Vox n’obté 24 diputats. L’extrema dreta entra per primera vegada en el Congrés dels Diputats. L’esquerra es fa un embolic per a presentar un candidat i al novembre del mateix es convoquen eleccions de nou. Vox n’obté 52 diputats.
Així doncs, aquells esdeveniments tingueren conseqüències. La més important, que la retòrica incendiària començà a entrar en les aules dels instituts com un exèrcit d’orcs.
L’aigua havia vessat el got.
