Eixir de casa, recórrer el nostre país, parlar amb altres valencians, a banda dels que tenim més a la vora, mirar, contrastar, enraonar i prendre’n nota. Un exercici profitós i necessari.
Parle del goig (i la necessitat) de constatar que arreu del país hi ha un teixit, una xarxa, una base, un pòsit social i cultural fort, bategant, fructífer, lligat, més lligat que un bon all-i-oli, amb gent jove implicada, amb projecció més enllà de casa nostra. Una activitat que ressona en molts dels que comparteixen llengua amb nosaltres, perquè res ens uneix més que la llengua. Per això l’odien, perquè saben que és un vincle totpoderós, més que el Nostre Senyor. I per això el dissabte passat vam eixir al carrer, per deixar clar a aquest govern del despropòsit i la desfeta que vol ocupar el país, que amb la llengua no es juga, que la llengua –en boca de tots els seus parlants, la llengua no és res sense parlants– no es toca.
No ens toqueu la llengua! Per dir-ho fi, per no dir-los «no ens toqueu els collons» o «no ens toqueu la figa» perquè ausades que fan nosa, molesten, pertorben, en breu, fan mal i vergonya, i voldran fer-ne molt més. «La llengua no es toca». Ho vam dir alt i clar dissabte passat al teatre Olympia, junt amb els versos d’Estellés, memòria que ens bressola i acompanya, consol i esperança davant de tanta desfeta. Ho vam cridar hores més tard als carrers de la València, i ho tornarem a dir alt i clar: «La llengua no es toca».
I no es toca per moltes raons, una d’elles, perquè està en la base d’aquesta activitat i ressò que esmentava adés: en les lletres de cançons, en els versos dits al vent, en la manera de parlar-nos i estimar-nos, en els fonaments de molts premis literaris que recorren el País Valencià per carreteres i camins veterans que duen els autors amunt i avall, que generen llibres, catàlegs, publicacions de tota mena, festes literàries, gales, presentacions, recitals poètics, concerts, representacions teatrals, clubs de lectura, homenatges: reconeixement i continuïtat, al cap i a la fi.
Parle de festes i festivals literaris com ara els d’Altea, Alzira, Gandia, Oliva, Alcoi, Dénia, Benicarló, la Vall d’Albaida o Benissa, per esmentar-ne uns quants que em venen al pensament i que em toquen, alguns més que altres, de ben prop. De fet, just ara fa uns dies vaig estar a Benissa per un d’aquests propòsits. Hi havia anat feia un any per recollir un guardó de narrativa, fa dos mesos per buscar obra guanyadora d’enguany. Dijous passat per a presentar el llibre fruit d’aquell premi.
I esmente Benissa (la Marina Alta) de nou perquè m’admira la responsabilitat i la tenacitat que aquest poble ha demostrat amb els Premis 25 d’Abril Vila de Benissa des de 1980, quasi mig segle, davant d’uns premis literaris que van tenir en el seu inici el suport i l’alè d’escriptors i investigadors com Joan Fuster o Bernat Capó. Uns premis que, passe el que passe en la corporació municipal, governe qui governe, continuen dempeus, consolidats, millorant, adaptant-se als canvis necessaris. Sempre propers, al costat del poble i de la cultura, publicats per bones editorials: en poesia i narrativa primer Columna, ara Viena Edicions, i l’Institut Gil Albert en assaig i teatre.
Sí, Benissa és un poble amb solera i autoestima, un poble amb molta història, generós i amic amb qui el visita. Un poble senzill, però majestuós, amb la Basílica Menor de la Puríssima Xiqueta, patrona del poble, al cor de la Placeta de l’Església Vella, i un centre històric bonic, harmoniós i acollidor, un laberint divertit de carrers estrets que pugen i baixen, que s’hi entrecreuen. Palaus, cases senyorials, porxos, façanes de pedra, d’altres emblanquinades, enreixats senyorials, balconades llagues, d’un costat a un altre de la casa, portalades de fusta, una exposició de manises i de ceràmica de segles passats digna d’un museu. De fet, Benissa és un museu a l’aire lliure.
Les Cases del Batlle, on hi ha la Biblioteca Pública Bernat Capó i l’Espai d’Art Contemporani Salvador Soria, unes espais magnífics, delicadament rehabilitats, la Sala del Consell, amb una porxada impressionant, l’Antic Casal dels Joves, la Casa dels Andrés i la de Pere Bigot, la Casa de Joan Vives, les sis ermites, emblanquinades, envoltades d’arbres i llum. Els carrers que entropessen uns amb altres. Passejar per Benissa és entrar en un viatge històric i arquitectònic.
A més, és un racó de gastronomia casolana i saborosa: les coquetes de dacsa i la pilota del putxero de pol, el plat estrella de Benissa, obligatori en dia de Festa Major, són irresistibles. Benissa autèntica, senzilla, amb una parla plena de sonoritats i vocals obertes, amb els seus modismes i expressions marineres, mai millor dit. Poble de costeres que s’assembla més a la muntanya que a la mar. I tanmateix, la mar veïna i exultant. Les cales i platges tan boniques, com ara la Platgeta de l’Advocat, Cala Baladrar, Cala Pinets, Cala la Llobella, o la Platja de La Fustera. Unides per camins i pins, aquestes cales, que no tenen tan de renom ni fama com les cales de Xàbia, tampoc no cal, són un petit paradís discret. En tot cas, els bons viatgers les coneixen i les visiten. A l’estiu bateguen de colors, xiscles i vida, a la primavera desperten tranquil·les i silents, a l’hivern un vent rúfol les preserva i les fa melangioses. I a la tardor conviden a caminar i a un bany furtiu, si el dia escalfa.
Les vaig descobrir no fa molt. Massa tard? Tant se val! Els viatges, les sorpreses, les descobertes, l’amor, no tenen data, arriben quan arriben. Ara aquestes cales i platges, aquests paisatges fugissers, formen part de mi, dels meus estius i tardors, però també de l’hivern i de la primavera, perquè a Benissa tornaré sempre que puga, agraïda i contenta de trepitjar els seus carrers i enraonar amb la seua gent. Com ara fa uns dies, mentre em deixava anar entre costeres i carrerons vestits amb banderins de paper de colors cridaners, i observava els veïns decorant amb murta i verdor portes i portalades per rebre la festa grossa. Una imatge quotidiana i humil, un record gran.
Eixir de casa, recórrer el país, parlar amb altres valencians. Ara més que mai. Tot això, que és el nostre llegat, no es toca!
