Com cada estiu, tornen els xiringuitos (si és que se n’havien anat mai). Tornen a la platja, que és el seu hàbitat natural. També n’hi ha de riu, de pantà i d’interior, però en són els menys i tenen un altre tarannà. El xiringuito és, per excel·lència, part del paisatge costaner.
Quan era menuda, dels xiringuitos en déiem merenders, òbviament una derivació de la paraula castellana merienda, tot i que els merenders eren ben bé una altra cosa. Eren una mena de restaurants de platja. Alguns tenien el terra de ciment i si caminaves amb els peus nus, sovint plens d’arena, t’esmussaves una mica. Hi havia taules llargues de fusta i cadires plegables. De vegades s’hi podien ajuntar fins a una vintena de persones al voltant d’una taula. Pensant-ho bé, s’assemblaven una mica a l’estètica de les carpes de falles, festes o fires. Amb molt més encant, però, perquè estaven vora mar, no tenien música ambient, ni petards. A molt estirar, brisa i remor marinera, i sovint ornaments mariners pintats de blau elèctric o blau marí. Eren sorollosos sí, però era una remor humana: de converses, de brindis, de retrobaments, d’aniversaris, de xiquets jugant, de joves festejant. Era una remor on no calia la música ambiental i encara menys les músiques en llauna estridents.
En aquests merenders els menuts bevíem pepsi i kas, no hi arribava la coca-cola ni la fanta, i s’hi menjaven caragols, tellines, de vegades faves picants, clòtxines, sèpia, peixets fregits, moltes bosses de papes i polos, polos a punta pala: de llima, de taronja, cornetos, crocantis… Potser n’hi havia menys per a triar que ara, però tot era boníssim i bastant més autèntic.
Recorde els merenders de Massalfassar, de la Pobla de Farnals, i de Moncofa, però n’hi havia d’altres, a tot arreu. També tinc gravat en la memòria un de ben peculiar a dalt de la Muntanya de la Patà, al Puig. Tenien cadires i taules de ferro, pintades de roig, blanc i verd, segons com. Un mobiliari irrompible. Allà només servien papes, caragols i faves picants i m’encisaven, encara avui.
Aquests merenders, en general, posaven damunt de la taula un potet amb escuradents per als caragols i un «servilleter» de San Miguel o de qualsevol altra marca de beguda amb estovalles de paper, d’eixes diminutes que s’envolen amb un bufit i que raspen un poc quan et torques la boca i comproves que netejar, netegen d’aquella manera.
Als merenders hi havia, en general, molts elements promocionals: els para-sols, els tendals, el mobiliari, els gots. La infraestructura era rudimentària però tot sabia a glòria i en alguns merenders, on a banda de berenar, s’hi dinava i sopava força bé, cuinaven unes paelles boníssimes a llenya. Així que a partir del migdia s’escampava vora mar la flaire del sofregit i de la carn fregida, i després venia aquella olor de llenya de taronger amb els aromes que amollaven el brou de les paelles. Rudimentari, querido Watson, però gloriós. Ara tot això forma part del passat, quasi remot.
Transcorreguts uns anys, m’enfilava jo ja cap a la trentena, a finals dels noranta es van posar de moda els xiringuitos i des d’aleshores no han parat de proliferar pel litoral com bolets gegants. Primer bastant rudimentaris i, en acabant, a poc a poc, han anat guanyant sofisticació. El boom de les «food trucks» aquests darrers anys ho ha omplert tot de contenidors decorats amb colors, llumenetes, flors d’estètica hawaiana, plantes de palmeres, pai pais, tauletes baixes, gandules i sofàs improvisats amb palets sobre l’arena.
Comptat i debatut, els xiringuitos s’han fet els amos de les platges. I alguns estan molt rebé: animen, posen to i color, tot i que solen ser cars i l’oferta gastronòmica de què disposen és, més aviat, falsament sofisticada, gens popular i dessaborida. Ara la moda és tex-mex, o el poke bowl hawaià. Que està bé de tant en tant, però alguna picaeta més substanciosa i pròpia del país s’agrairia.
Tanmateix, no és aquest l’aspecte que més m’emprenya dels xiringuitos, sinó la omnipresència de la música en llauna, els discjòqueis incansables i no sé si mal pagats, i sovint les actuacions en directe que, tot i la bona voluntat dels artistes, de vegades són insofribles.
I mentre escric aquest article, a uns metres escassos davant de la caseta de la platja de Puçol on estic, les màquines i els tractors remouen l’arena, posen fustes, ajusten palets i munten el container amb un soroll infernal. Ingènua de mi, que en no veure’l muntat fa uns dies, vaig arribar a pensar que enguany no el posarien, el xiringuito! Qui té fam somia truites! O platges verges! I així, mentre la pau se m’esmuny, uns operaris aixequen el Bikini Beach sobre l’arena, perquè així es diu el xiringo que l’any passat ens va amenitzar l’estiu des de les nou del matí fins a la una de la matinada entre setmana i els caps de setmana sense límit. Fins que un dia els veïns ens vam queixar a l’Ajuntament i començaren a moderar-se.
Un any després, arriba Sant Joan i torna el Bikini Beach a la vora de casa. Caldrà paciència, serenitat, i molta resiliència per fer abstracció de la necessitat de tranquil·litat convertida en desassossec, i del silenci fet cridòria. L’estiu, temps de vacances, no sempre és temps de calma i descans. Ja se sap, a l’estiu tota cuca viu, i no és metafòric ni exagerat, sinó cert. Xiringuitos, visitants exaltats, cuques, mosquits i formigues. Tots s’apleguen per fer de l’estiu una estació de peatge. Si el superes, arribes sense adonar-te’n a la tardor, i això sí que és dolç, silent i bonic… Octubre dolç encenia colors, cantava Raimon.
