Passen tantes coses al nostre voltant, sense parar, que ens perdem entre els laberints de les pantalles on existeixen mentides i realitats disperses.
La quotidianitat ens fa grans, mentre passen els dies que alleugeren el ritme quan són tristos i augmenten el compàs quan pareix que tot està anant bé. L’aforisme de Joan Fuster em ve al cap: “Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria”. Potser eixa és la clau. Tornem als llocs on hem sigut feliços. Allà on ens han estimat i cuidat, allà on el temps passava més de pressa, però per uns moments semblava aturar-se. El nostre voltant continuava girant, com ho fa ara mentre lliges aquestes línies.
Quan aprenem a caminar no som conscients de tot el que ens queda per aprendre. Mai aprendrem a viure la vida perfecta perquè no existeix. La realitat supera els imperfectes.
Tots hem comés errors que de vegades repetim i ens en penedim després. Al cap i a la fi, això és viure, no? Un error pot ser un encert del moment?: “Carpe diem”. Vull menjar-me eixe pastís de xocolata, encara que més tard tinga conseqüències negatives sobre el meu estat físic. Gaudeixes el moment i posteriorment, desapareix. Això és viure. Els detalls quasi imperceptibles es perden entre rutines i automatismes que ens condemnen a perdre una part de la nostra vida. L’avorriment no existeix en la soledat, sinó com a necessitat d’oposició a la diversió que no és continuada, diuen alguns a qui done la raó.
Viatjar pot ser una escapatòria efectiva per als que afortunadament tenim una situació econòmica que ens ho permet. Aquestes festes de Nadal vaig volar amb la família cap a terres britàniques. Només arribar et regalen una hora més.
Londres és una ciutat plena de turistes, com qualsevol altra durant aquestes dates. Al mateix temps que els meus ulls contemplaven masses de gent parlant castellà, català, italià i francés; la meua mirada es desviava cap a les infraestructures londinenques com l’Abadia de Westminster, el Big Ben o el palau de Buckingham. Entràrem als museus més importants i també ens aturàrem a observar els graffitis de Banksy que decoren els carrers de la ciutat. El contrast entre èpoques i històries.
El meu objectiu era desconnectar de la meua realitat per viure una altra imaginària. Em sentia un Beatle més travessant el típic pas de zebra o veient la porta dels estudis Abbey Road. També he format part del públic del Hammersmith Odeon que gaudia del mític concert de Dire Straits: “Alchemy”. No podia fer altra cosa que imaginar-ho.
Virginia Woolf escriu al seu llibre Londres: “Es cierto: escapar es el mayor de los placeres; deambular por las calles en invierno, la mayor de las aventuras. Sin embargo, al acercarnos de nuevo a nuestra propia puerta, reconforta sentir que las viejas posesiones, los viejos prejuicios nos envuelven y protegen, y encierran al yo que hemos arrastrado por tantas esquinas, que se ha golpeado con una polilla contra la llama de tantos faroles inaccesibles”.
Tornar d’un viatge és tornar a la nostra realitat. Soc conscient que mai tindré l’oportunitat de gravar una cançó a Abbey Road, ni d’escriure una cançó com “Wish you were here” de Pink Floyd o de veure a Mark Knopfler tocant la guitarra com ho feia amb Dire Straits.
El que sí que puc és viure la meua realitat i acceptar-la tal com és. M’agrada ser qui soc, les meues aventures, imaginacions, les cançons que componc i la gent que m’envolta. Això sí, deixeu-me somiar de tant en tant perquè tots necessitem escapar i retrobar-nos al cap d’un temps. Tornaré a Londres.
