Ho diuen les enquestes, les estadístiques i fins i tot l’observació més genèrica: torna la religió a Occident, és a dir, torna Déu. Ens pensàvem que la Il·lustració primer i Nietzsche després l’havien soterrada ben soterrada, però no era cert. Els jóvens d’ara manifesten anhels d’espiritualitat, de creure en alguna cosa més que la pura realitat objectiva.
Això em sembla molt coherent amb la dretanització general que experimenta l’opinió pública en tot el món. La gent és pendular i si veníem de dècades de defensa d’allò públic i d’idees progressistes, és en certa manera lògic que ara es gire la truita. La societat que va nàixer després de la Segona Guerra Mundial està a punt de desparéixer: ja vorem per tant què passarà amb la sanitat i l’educació públiques, les pensions i totes les conquistes de l’anomenat estat del benestar. Perquè ara vivim ja en l’estat del malestar.
Aquesta reflexió em pilla llegint l’última novetat de Stefan Zweig en el nostre idioma: Sigmunf Freud. La curació a través de l’esperit (Fragmenta editorial). Sempre és un plaer llegir Zweig; a més, no veig cap altra manera millor d’acabar un any i començar-ne un altre.
Ja se sap que Sigmund Freud era escèptic i crític amb la idea de Déu. Considerava que la creença en un Ésser Superior no provenia d’una realitat objectiva, sinó de necessitats psicològiques humanes. Segons el savi vienés, Déu és una projecció psicològica: una figura paterna idealitzada que ofereix protecció, consol i ordre davant la por, la culpa i la inseguretat. La religió, per tant, és una il·lusió, no necessàriament falsa, però sí nascuda del desig. Compleix, això sí, una funció social: ajuda a controlar els impulsos humans i a mantenir l’ordre moral, però al preu de limitar la llibertat i el pensament crític.
Freud creia que amb el progrés de la ciència i la raó, la religió hauria de perdre importància, perquè ja no seria necessària com a explicació del món ni com a suport emocional. Doncs es va equivocar. I la prova és que ara les creences d’ultratomba, ni que siga en forma d’una vaga espiritualitat o un cert esoterisme més o menys de pacotilla, retornen amb força. I els xavals de vint anys s’hi sumen a ulls clucs. Si fa trenta-cinc anys Madonna s’abraçava i besava un Crist negre al videoclip de Like a prayer (amb l’escàndol subsegüent) ara Rosalia es disfressa de monja per convicció o per vendre més exemplars de Lux, qui sap. Jo soc més de Madonna que de Rosalia, també ho diré.
Del retrat que li fa Zweig, Freud ix molt ben parat. El defineix com un “desil·lusionista”. El terme és interessant. Si no recorde malament, era la mateixa manera en què Josep J. Conill es referia als sociòlegs del llenguatge. Hi ha tantes il·lusions arreu que la definició de desil·lusionista ha d’escaure a molts oficis diferents.
Zweig explica, molt coherentment, que la figura del psicoanalista, en triomfar, va substituir la del sacerdot. Tornarà ara, amb els nous aires, la venerable i un poc demodée figura del capellà catòlic? No ho sé. El que està tornant, paradoxalment, és la pròpia psicoanàlisi.
És ben sabut que la disciplina inventada per Freud va tindre un moment de glòria mundial a partir dels anys 50, quan va fer furor als Estats Units. Amb el canvi de segle, però, va anar decaient. Les veus critiques afirmaven que era una superxeria amb pretensions científiques i que no havia curat ningú mai.
El descrèdit de la psicoanàlisi semblava haver-la clausurada definitivament, però és el cas que ara torna a estar de moda. La sanació de traumes o, si es vol, la profundització en el jo interior a través de la paraula poden ser útils a escriptors o actors, per exemple, i amb aquest esperit vaig seure jo mateix al divan en una etapa de la meua vida que vull pensar que va ser profitosa.
I en això estem, en efecte: torna Déu i torna Freud. Una parella curiosa. El nostre segle, això és segur, no deixarà d’oferir-nos paradoxes d’aquest tipus.
