Confesse que estic poc avesada a totes les possibilitats que m’ofereixen les màquines intel·ligents. Per exemple, quan comence a escriure un text, des de fa uns setmanes, el processador em dona l’opció de fer un esborrany per avançat -debades, detall important- si li done prèviament quatre informacions sobre el que vull escriure. Però, ai!, o no sé què en vull, o m’expresse fatal, o l’aplicació oferida és un total fracàs com assistenta de redacció. He fet uns quants intents, més per pura cabuderia que per interès, i sempre acabem com Camot. Ni una sola línia que tirar-me al cabàs, i per tota resposta un trist «ho sentim molt, etc.» com a disculpa de la inoperant eina auxiliar. No he provat tampoc el famós Chat GPT, ni tan sols sent curiositat, ja que pense -digueu-me antiga- que escriure és una cosa ben creativa que, a més, et permet reflexionar, investigar, aprendre, millorar la comunicació i, en conjunt, sentir-te gloriosament viva.
Ara, tal i com van les coses, he de reconèixer que el triomf de Trump, i tota la patum tecnològica multi milionària que l’acompanya, està canviant la manera en que molts ens relacionarem amb les xarxes socials. O deixarem de relacionar-nos-hi. El canvi de nom de Twitter a X ja ens va presagiar alguna cosa, però l’actual alineament amb l’extrema dreta ultramuntana i la necessitat de reconeixement públic d’un home/nen com Musk, i dels altres magnats que s’hi han apuntat, ha precipitat la pèrdua de credibilitat que ja patia la plataforma. Encara sense opcions alternatives fortes, X és un aparador on poder deixar en exposició pública idees i obres. Però ja fa temps, com passa a Facebook, Instagram o TikTok, que la dictadura dels algorismes em sembla a mi que comença a ser un entrebanc més que un avantatge comunicatiu. Però què sabem dels famosos algorismes? Intuïtivament, dos coses: que a major interacció, major interacció amb els mateixos comptes i que la publicitat està envaint qualsevol espai que abans creies net, de comunicació entre iguals. I això és avorrit, molt avorrit.
Un algorisme o algoritme és com una mena de pla, un conjunt de passos que ens fan executar una tasca o resoldre un problema. Dit així, les instruccions per fer servir una torradora són un algorisme, no? Doncs sí. El nom el deguem al matemàtic, geògraf, astrònom, astròleg, i tot allò que es deia d’un intel·lectual en l’antiguetat, Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí, qui va viure a cavall entre els segles VIII i IX, d’origen siri o persa, i que, entre d’altres ens va aportar la numeració índia, el concepte de nombres naturals, les equacions, l’àlgebra i, és clar, els algorismes. A banda de l’exultant modernitat de les seues propostes matemàtiques, no superades fins ara, hi havia en ell una intencionalitat de resoldre problemes pràctics que casa perfectament amb el que ara fan egotistament les grans empreses.
I podem comunicar el pensament humà mitjançant algorismes, per tant algunes màquines simulen la intel·ligència, una intel·ligència limitada a allò que li podem comunicar en forma d’algorisme. Així és com les xarxes socials actuen. Intenten agradar-te, a partir de la informació que tu mateixa dones. D’aquesta manera, a TikTok o a Instagram, per no anar més lluny, van apareixent-me tot un ventall de personatges que la màquina creu que m’agradaran. Hi ha un poc de tot: política mai d’extrema dreta -la màquina m’ha calat!-, humor intel·ligent, filòlegs variats, pallassos i pallasses, parelles interracials, moltes proclames contra Mazón, joves idealistes, sempre d’esquerres, joves trans explicant el seu camí, joves ecologistes romàntics i pràctics, valencians que, com molts llatins i pell-roges nord-americans que també em visiten, defensen la cultura pròpia, altius i orgullosos. No em falten receptes de cuina saludable, música d’arreu del món, homes xinesos que emulen desfilades de moda amb bosses de plàstic… En fi, una galeria de temes i personatges d’allò més variada, gràcies a que la màquina algorismista va fent per mi. I, enmig de tot, la inevitable publicitat de productes també adequats a la meua personalitat: sabates còmodes, viatges bonics, maquillatges i perfums…, tot per a dona major i gastadora, ja m’enteneu. En definitiva, entre el que diu la meua edat i els meus clicks, em coneixen tant que volen pensar per mi.
No saben les grans empreses de xarxes socials que m’avorreixen prou, que la meua breu etapa indagatòria està a punt de concloure, i que, de tanta predictibilitat, acabarem per passar d’elles. A mi el que realment m’agradaria és una xarxa caòtica, aleatòria, lliure… Hi ha cap algorisme capaç de fer-ho? No crec, em fa l’efecte que no corren bons temps per a la llibertat digital. Tot i que el canvi de paradigma no ha d’estar massa lluny. Munsk s’ha revelat una mica boig, i els altres s’han destapat interessats i pesseters. Què li farem!
