They are here, deia Heather O’Rourke davant d’un televisor encés sense sintonitzar cap cadena en la pel·lícula de terror Poltergeist. La xiqueta rossa icònica veia el que la resta de la família encara no. Ara per ara, però, no cal disposar de percepcions extrasensorials per a saber que ells estan ací, entre nosaltres. I que en són molts, massa.
Segons l’avançament del baròmetre d’opinió d’octubre del CIS (núm. 3528), un 21,3% dels enquestats consideren que “els anys de la dictadura franquista” foren “bons o molt bons per a Espanya i els espanyols”. Tenint en compte que parlem d’un sistema criminal alçat sobre una victòria sanguinària contra un govern legítim és una xifra preocupant. Un amic historiador em digué que esperava que en foren més. Potser, atés com van les coses, la temença no era injustificada. Al cap i a la fi, Vox, un partit d’extrema dreta legitimador del franquisme, obtingué el 15,2% dels vots en les eleccions generals de 2019 i el 12,5% en les de 2023. I el 61,7% dels votants d’aquesta formació justifiquen aquell règim. Però, atenció, el 41,6% dels votants del PP també ho fan.
Com qualsevol dada, la del baròmetre també es pot interpretar de diverses maneres. Una, de positiva: quatre de cada cinc no tenen una imatge positiva del règim de Francisco Franco i, en concret, un 65,5% sosté que foren anys roïns o molt roïns. I una altra, de negativa: pràcticament cinquanta anys després de la mort del dictador continuaria existint un significatiu franquisme social (que no, ho repetiré, sociològic. També hi hagué, i hi ha, sociòlegs franquistes, però aquest és un altre tema).
En una primera pensada podríem creure que els defensors de la dictadura són persones majors que visqueren i en participaren, d’una manera o d’una altra. Tanmateix, de coetanis del franquisme cada vegada n’hi ha menys. Només els nascuts abans de 1954 eren majors d’edat quan el Caudillo agonitzava (la majoria d’edat aleshores se situava en els vint-i-un anys). Per tant, només els grups de tercera edat, en concret els de més de setanta anys, van veure d’adults com l’ocupant del palau del Pardo deixà, gràcies a una insuficiència cardíaca, d’executar persones.
Tot i que encara no disposem de l’estudi complet per a segmentar la informació, hi ha una dada preocupant: entre els majors d’edat actuals que no ho eren en els comicis de juliol de 2023, és a dir, gent entre 18 i 20 anys, la valoració positiva de la dictadura ascendeix al 32,8%, més d’onze punts per damunt de la mitjana. Contràriament, n’hi ha una altra destacable: entre els qui no tenien dret a vot (migrants) tan sols el 8,8% en fa una valoració positiva. Potser això ajude a entendre l’odi que té Vox cap a aquest col·lectiu, al que volen expulsar.
Per tant, no només entre ancians hi ha una valoració positiva d’aquell sistema criminal, la qual cosa significa que durant la democràcia que nos dimos entre todos s’ha reproduït una certa legitimació franquista. No passa només al Regne d’Espanya aquest fenòmen. Anàlogament, molts russos nascuts fins i tot després de la caiguda de l’URSS valoren favorablement Stalin (alerta, que no s’enfade ningú, que no estic equiparant el georgià amb el del Ferrol).
Per què? No ho sabem cert, però Franco fou cap d’estat durant un període molt llarg, de gairebé quatre dècades. I la societat dels quaranta i dels seixanta eren molt distintes. És més probable que la memòria del segon franquisme estiga més fresca que no el primer. El desenvolupisme suposà l’ascens social d’un nombre important de famílies, una nova classe mitjana. Sense anar més lluny, fou el cas de la meua. Mon pare procedia d’una família humil, que habitava un pis social (les cases dels rics, curiosament, no es consideren socials) promogut per l’Arquebisbat al barri de Sant Marcel·lí de València. Mon iaio, Casimiro Flor, era ferroviari i socialista. En canvi, el fill, Vicente, entrà a treballar en un banc, de botons, i anà ascendint, a còpia de treballar i de moltes hores extres. Pogué comprar-se un pis, un Seat 850 i fins i tot una parcel·la a la comarca del Camp de Túria amb què edificar una segona residència amb piscina. No en fou l’únic.
Quina memòria del franquisme tenen els qui prosperaren durant els seixanta? Les coses sempre són més complexes que els nostres esquemes. De fet, tant de temps no passà debades i el franquisme aconseguí imposar un relat de pau i prosperitat, finalment. A més, comptà amb una important base social, una minoritària activa i una majoritària més passiva, que permeté a Franco morir al llit, sense cap revolució, ni de clavells ni de cactus.
La transició, si fem el traç gros, fou un acord entre els reformistes del franquisme i l’oposició democràtica moderada, que acceptà el canvi de la llei a la llei. I els primers ostentaven el poder durant la negociació de la Constitució. I fins a 1982. No es produí, tampoc amb els governs de Felipe González, cap deslegitimació del franquisme.
Certament, els problemes de memòria històrica no són privatius de la península ibèrica. En general, a tot Occident està creixent l’extrema dreta, també a Alemanya, malgrat la derrota militar del nazisme de fa huitanta anys i la posterior, tot i que podríem parlar-ne, desnazificació. I aquest creixement va acompanyat d’un increment del revisionisme de la història del segle XX. I del passat més llunyà.
Estan ací, entre nosaltres. Sense cap dubte. Potser no se n’havien anat mai. Cada vegada alcen més la veu contra els migrants, les dones feministes, els qui volen viure amb igualtat una sexualitat no hegemònica, els qui no parlen la llengua nacional-imperial i un llarg etcètera. En definitiva, assalten els drets humans i les institucions democràtiques. Idealitzen el passat. I enyoren aquesta idealització ensucrada. Estan orgullosos i desacomplexats de la seua intolerància. No se n’amaguen. Ens amenacen a tots.
O pensem com fer-los front, de manera intel·ligent, o igual passaran sobre nosaltres. Fa massa temps que fem com si no existiren…
