Els experts ho havien avisat des del divendres dia 25. I en les xarxes socials, els negacionistes de sempre els titllaren d’apocalíptics i exagerats. De fet, alguns dubtaven que açò havia estat orquestrat a propòsit per no sé quin organisme. Independentment d’això, les autoritats governamentals valencianes arribaren tard, massa tard, quan l’aigua ja arribava al coll a moltes persones. Els danys humans són irreparables, però els errors polítics injustificables. Han menystingut els científics, per eixe coratge de dir que és impossible que passe una desgràcia major que la de la Riuada de 1957. Ha passat. Ja la tenim ací. Evidentment, és moment de solidaritzar-se, d’arrimar el muscle, però també és moment de contar la veritat. I la certesa és que tots els esforços que fa el capitalisme per lluitar contra la naturalesa, com hem vist i presenciat, han fracassat, i fracassaran.
Podem dir que a Europa, que és on millor s’han exposat les diferents revolucions industrials, la remodelació de les grans ciutats es va desenvolupar en el segle XIX amb l’ensorrament de les muralles medievals per adaptar l’urbanisme a les tendències artístiques del moment: París, Londres, Madrid, Barcelona, València, etc… Totes aquestes es van anar dissenyant segons les necessitats econòmiques de la burgesia, la que sostenia el capital a costa d’expulsar dels centres històrics a la classe treballadora, que va començar a aglutinar-se en barris amb condicions infrahumanes.
Posats en context, parlem dels nostres pobles. El País Valencià en el segle XIX i durant la primera meitat del XX era un territori agrícola, amb uns endarreriments quasi medievals. Ni les desamortitzacions ni l’emancipació camperola van aconseguir reflotar l’agricultura, condició sine quanon perquè es poguera desenvolupar millores industrials, que al nostre país van ser pràcticament inexistents, llevat de ciutats com València o Alcoi, dedicades al tèxtil o la metal·lúrgia. D’aquesta manera, els nostres pobles romanien fent una vida econòmica agrícola amb molt poca fàbrica: embalatge, paper, conserva, etc… Això va fer que l’urbanisme es desenvolupara molt a poc a poc. Ara bé, després del període autàrquic, en què tot l’Estat va estar sumit com a conseqüència de la implantació d’una dictadura feixista, es van desenvolupar uns plans per augmentar l’activitat turística i industrial. S’estava passant d’una economia de sector primari a sector secundari d’una manera més accelerada. Això va portar que molts habitants d’Andalusia, Extremadura o Castella-La Manxa migraren per viure en els nostres pobles. Uns habitants que s’instal·laren, majoritàriament, en els pobles de la comarca de l’Horta Nord, Sud, Camp de Túria o Camp de Morvedre.
Els anys vuitanta i noranta van ser els anys de la reconversió industrial i de la terciarització de la indústria. A mesura que creixien els pobles, les indústries locals es van haver d’adaptar a la gran competència dels països asiàtics. Aleshores, a final del segle XX va arribar el suposat miracle econòmic: la febre del taulell. Com a bolets, anaven creixent urbanitzacions en terrenys rústics, en les crestes de les muntanyes, en zones inundables, sobre jaciments arqueològics. La requalificació de terrenys no va tindre un plantejament sostenible previ. Bon vent i barca nova a l’agricultura, als cultius de sempre. I així és com els ajuntaments, les constructores i immobiliàries es van convertir en autèntics terroristes urbanístics, perquè l’únic que els interessava era emportant-se un bon grapat de milions. A aquesta gent no els importava la geografia on vivien els seus veïns, encara que no tingueren ni aigua ni llum.
Ara tenim carreteres desaparegudes, polígons industrials inservibles, cases enfangades i morts que soterrar. La mala planificació urbana no deixa respirar ni barrancs ni rius. No podem lluitar contra la naturalesa, sempre ens guanyarà. Ara bé, sí que podem rebel·lar-nos contra este sistema que ens mata i contra la gent que el defensa.
