Sempre havia tingut entés que «la terreta» era una cosa que deien a Alacant. No és que em sonara massa bé, però tampoc m’anava a posar a criticar com els alacantins i alacantines volgueren nomenar afectivament la seua terra. Perquè al remat era això, una manera afectiva de dir i l’afecte cadascú l’expressa com vol.
D’un temps ençà, però, aquesta denominació va anar aplicant-se creixentment al conjunt del País i això, és clar, mai em va fer gens de gràcia. I sospite que tampoc en feia, de gràcia, a Alacant, que al remat era dissoldre el significat de l’expressió local original. Però sí que em semblava simptomàtic d’un fet. Al remat, això de Comunitat Valenciana no li va bé a ningú. És un nom gris a força de neutre, sorgit en el context dels jocs de mans dels polítics madrilenys i sucursalistes de la Transició, i el seu mateix inventor, Emili Atard, ho tenia clar. A veure qui es pot emocionar, o afegir cap connotació afectiva, a una cosa que comença per «Comunitat», com qui diu «comunitat de veïns» o «comunitat de regants», que eixa darrera almenys té més espessor històrica. I aleshores han de dir una altra cosa. La comunitat valenciana és això, com qui diu comunitat autònoma valenciana, una descripció administrativa que té la virtut d’expressar clarament en què va acabar el procés autonòmic per als valencians i les valencianes, malgrat els esforços de Josep Lluís Albinyana i d’un grapat de persones honestes i valencianistes.
Clar, qui diu «terreta» sent això, però no pot dir «País Valencià», que és el nom del país, si m’ho pregunten. I no pot dir-ho per intoxicacions diverses, empanades mentals, prejudicis ideològics i ignorància, tot barrejat i cuit a foc lent de ppsoe, blaverisme revingut i complexos d’una tercera via mal entesa. Però tampoc sembla que li acaba d’agradar això de Llevant -o «Levante», o fins i tot «el Levante», com els agrada dir als mitjans madrilenys (i a Yolanda Díaz quan parla amb el Papa), versió breu del sintagma complet que és «el Levante español». És de veres que a València hi ha un equip de futbol que es diu així, però, com que jo soc del València no obriré el meló de la genealogia d’eixe nom abans i després de la fusió amb -o absorció per- el Gimnàstic en 1939. Si a ells i a elles els agrada, doncs per a gustos colors i que el gaudisquen. Però al cap i a la fi és això, el nom d’un equip de futbol. I la gent té clar que parlar de Levante per a parlar del País Valencià és menyspreador, un puntet despectiu, i força madridcèntric.
Aleshores, si no poden dir País perquè no sé quina cosa, no els agrada dir Llevant perquè capten molt bé les connotacions, i en el fons saben que això de la comunitat no és ni carn ni peix, ni fred ni calor, perquè ja està el terreny adobat -mai millor dit- perquè florisca la terreta.
Si afegim la visió provincialista de la dreta valenciana que els fa dir cada vegada això de valencians, alacantins i castellonencs, ahí és quan apareixen els genis de la comunicació pepera i diuen: «Ja ho tenim, som de la terreta», un nom genèric -ells no dirien inclusiu-, una marca potent i que li agrada a tot el món, perquè a qui no li agrada (com era allò, un baptisteri romà?) la terreta. S’ha de dir que només els faria una esmena. Han perdut l’ocasió de dir-li Terreta Fest.
I la resta de la història és ben coneguda. Canvien de lloc una partida pressupostària que, com assenyalava molt encertadament Pau Alabajos, és quasi quatre vegades més que el pressupost complet del Circuit Cultural de l’IVC per a 2024, per a donar-li una cabassada de diners a una promotora privada i, amb eixa promotora interposada, a grups fresquets i valencians com ara Taburete i altres grups de la Meseta, mig modernets, això sí, que València és Espanya i Malasaña també. De fet, el Terreta Fest els ha eixit clavat perquè mostra molt clarament la política del PP i el seu sentit identitari: ofrenar i ofrenar glòries a Madrid fins a més enllà de la dignitat a veure si alguna vegada els cau -a ells- alguna molla des de la capital, i gastar diners públics de manera arbitrària, per no dir corrupta, que tot anirà eixint, que s’ha mogut molta pasta i aquesta pel·lícula ja l’hem vista.
I crec que també té una altra conseqüència molt positiva. D’ara endavant ningú podrà dir «terreta» de manera innocent. Les paraules mai són innocents i ha quedat ben clar el que significa i quina és la posició que implica per al País Valencià: la romantització grollera d’una relació tan purament extractiva que es pot qualificar de colonial. O siga que endavant amb el Terreta Fest, que ho deixa tot molt clar.
