Ja podíem sospitar que quan els nostres governs i els nostres mitjans de comunicació ens van espentar a un suport incondicional a Ucraïna en nom de la «justícia» i el «dret dels països xicotets a no ser envaïts», hi havia qualsevol tipus de càlcul d’interés i zero motivacions ètiques. L’inici del genocidi israelià a Gaza, amb el cinismòmetre occidental rebentant pels aires i les dues vares de mesurar a una distància sideral ens va confirmar totes les prevencions que poguérem tenir.
I la resposta a aquesta evidència no és intentar argumentar res, sinó que, a diferència del famós conte, la cercavila continua i tothom fa veure que l’emperador porta uns magnífics vestits a despit de les veus que s’esgargamellen a recordar que va nu. No soles hi ha la ficció dels lluentons i les sedes suaus, també hi ha la ficció de no sentir les veus que indiquen el que està passant.
L’altre dia llegia un titular d’una notícia on avançava quins eren els «sis motius» perquè Eurovisió no vetava Israel quan sí que ho havia fet amb Rússia. Vaig fer click a la notícia amb l’esperança de trobar un argument que poguera rebatre. La meua desil·lusió fou total. L’únic motiu –i en prometien sis- era que «La relació entre la televisió pública i el Govern israelià és fonamentalment diferent del que succeïa a Rússia». Diferent en què? Diferent com? Cap explicació, cap debat. Fem les coses així i punt. I si les veus dissidents comencen a ser massa fortes enviem policies i tribunals. Ahir mateix la policia alemanya assaltava un congrés internacional de solidaritat amb Palestina on havien d’intervenir polítics de diversos països, com l’exministra espanyola Irene Montero o l’exministre grec Yanis Varoufakis. A casa nostra, i malgrat la massiva simpatia social cap al poble palestí, la censura i la repressió contra la solidaritat també existeix, encara que no siga tan forta.
Dimecres passat vam poder sentir a València al periodista palestí Wael Al-Dahdouh. És impossible no escoltar les seues paraules sense commoure’s. Resulta incontestable que els defensors de l’actual invasió israeliana a Gaza són defensors d’un genocidi. Exactament igual que si estigueren defensant les càmeres de gas a Auschwitz o l’anihilació del Gueto de Varsòvia amb l’argument que «uns terroristes han atacat un oficial de la SS».
Resulta fins i tot comprensible que no vulguen doncs establir cap debat. Com pots entrar a argumentar el genocidi com a solució a un conflicte polític? Quan les teues raons són irracionals més et val no contrastar-les amb les contràries.
