Vivim a l’era de les víctimes. Ara mateix, el qui no és o no es considera víctima de res és un pobre desgraciat. Això és un fet. Durant els últims trenta anys, com a mínim, tota la política espanyola es pot considerar un continu llançar-se unes víctimes contra les altres. Quan, en la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, es va començar el lent edifici legislatiu de dignificació dels damnificats pel franquisme, la dreta va contestar de seguida adduint, contra això, les víctimes d’ETA. No eren magnituds comparables, òbviament. ETA va matar alguns centenars de persones i en va ferir alguns milers, però Franco va tindre molt de temps, a la postguerra, per a liquidar generacions senceres de ciutadans l’únic crim dels quals era haver restat fidels a la democràcia republicana.
La cosa va anar així. Si algú adduïa que el seu avi havia estat empresonat o assassinat pel feixisme, de seguida des de l’altre bàndol es recordava el guàrdia civil, el polític o qualsevol víctima col·lateral dels atemptats de la banda terrorista basca.
No se’ns escaparà, naturalment, que era una polèmica tramposa i absurda. ¿És que no podíem condemnar els assassinats estúpids d’ETA i alhora donar suport als qui reclamaven poder soterrar els seus avis en pau i dignitat? Es veu que, per a alguns, això era impossible. Va començar, així, el llarg període de Víctima contra Víctima, que encara domina la política estatal.
Ara, al País Valencià, tenim les nostres pròpies víctimes. Els 227 ofegats (tres encara desapareguts) per la dana del 29 d’octubre del 2024 han servit per a què els diferents partits se’ls llancen al cap sense cap mena d’estupor. I tot això mentre el responsable màxim d’eixes morts, el Molt Honorable Carlos Mazón, intenta escapolir-se de la seua responsabilitat absoluta. En el súmmum de la indignitat, Mazón ha volgut presentar-se com un damnificat més de la DANA, com si fora algú que passava per allí i no, com a president dels valencians, el comandant en cap a les verdes i a les madures. Si fora japonés, Mazón hauria eixit per pròpia iniciativa en horari de màxima audiència fent-se l’hara-kiri. Però no és de Tòkio: és d’Alacant. Així que creu que pot passar la vesprada al Ventorro i després fer una llarga migdiada al Palau i que no passe res…
Mala peça al teler, aquesta de les víctimes. Perquè després tenim, també, les perjudicades, ferides i ultratjades per la violència sexual. I ho pose en femení perquè solen ser dones, ens posem com ens posem (Sí: la violència de gènere existeix). Però ara resulta que alguns, en el cas del judici de la futbolista Jennifer Hermoso contra Luis Rubiales, ja parlen de la jugadora com «la víctima» del dimitit president de la Federació.
Anem a pams. Com dic una cosa en dic una altra (és el que té opinar lliurament, sense argumentaris ni cotilles partidistes). Si algú va vore en el bes de Rubiales (l’universalment famós piquito) una agressió sexual és que té el cervell podrit, no sé si de sexe o d’ideologia. Un simple òscul de celebració –que és el que va ser, ens posem com ens posem- ha acabat representant i ocultant les milers d’agressions reals que han de patir les dones, en forma de violacions, magrejos més o menys violents, submissions químiques i despropòsits de tota classe.
Si el que va fer Rubiales va ser una «agressió sexual», ¿com qualificaríem eixe costum de molts pares i mares de besar a la boca els seus fills? Jo no ho he fet mai, però n’he vist a molts en ple acte. Si un pare besa a la boca la seua filla de sis anys, això és una agressió sexista? No ho sé. I si és la mare qui besa el seu nadó mascle? Crec que són preguntes pertinents, amb perdó de taula.
No he vingut ací a defensar unes víctimes en contra de les altres. Per a això ja estan els polítics i els espontanis més o menys alfabetitzats emocionalment. Jo només dic que estem veient coses molt absurdes, de tots els colors i des de tots els cantons.
De víctimes reals, n’hi ha moltes. En honor seu, hauríem de deixar de fer el torracollons en determinats àmbits. I ja sé que açò que dic és disparar una traca enmig de la mascletà. Però em paguen per dir-ho. I m’agrada agafar-me molt seriosament el meu ofici. Seguiu amb salut.
