La veritat és que mai he sigut molt de celebrar els «dies-internacionals-de». Trobe que estes commemoracions són útils des d’un punt de vista mediàtic, però que només serveixen per a completar els telenotícies del dia. Habitualment, el problema que tracten continuarà sent un problema la resta dels 364 dies a l’any.
Tot i això, el dia de la pau sí que és significatiu per a mi. Té importància perquè, com a veí de la Vall d’Uixó tenim diversos referents en el tema de la pau, dos personatges tan distingits com Vicent Gómez (a qui no em canse de recordar) i Jordi Calvo. Persones que han fet del pacifisme la seua senya d’identitat. I l’ajuntament on participe com a regidor dedica unes activitats per a commemorar esta data.
Ara bé, el dia de la pau se centrarà este 2023 a parlar de LA guerra, l’única que pareix existir per als mitjans de comunicació. Mentrestant, obviem les altres guerres, els conflictes que passen allà, però que també tenen repercussions ací. Els conflictes que ens deixen milers de migrants que fugen de règims autoritaris però que tenen la mala sort de pertànyer a altres races i per això no tenen espai a les notícies. O els conflictes que deixen les dones sense drets, que per a això tampoc pareix que tenim temps.
En fer aquesta confrontació entre LA guerra (l’única que apareix a la tele) i LES guerres, m’he adonat d’una cosa. Que quan parlem de les guerres som més justos. Més justos amb totes les situacions en l’àmbit internacional. I per això, el concepte de «les guerres» es relaciona amb les moltes reivindicacions que ens queden pendents.
Els que prenem com a bandera el feminisme, el valencianisme, la integració de les persones migrades o la protecció del territori tenim moltes guerres obertes. Tenim moltes guerres que alguns volen silenciar. I que, encara que no tinguen «dies-internacionals-de», continuem batallant en el dia a dia.
