La sanitat és un sector laboral amb una gran majoria de gent preparada i jo diria que fins i tot de gent excepcional. Al País Valencià i a tot arreu. Però, després dels funcionaris d’ordre públic, és el sector on hi ha més casos de manca de respecte pels drets lingüístics dels valencians. Estem parlant d’una minoria de situacions on el personal sanitari no accepta l’expressió en valencià, exigeix que se li parle castellà o nega l’atenció al pacient si no parla aquest idioma. Tots sabem que la simple parla amb un policia o un guàrdia té una capacitat elevada d’intimidar la ciutadania. Però, i davant un sanitari? Davant un professional de la salut sempre hi ha una relació de jerarquia, perquè el pacient, justament per la seua malaltia, sempre està en inferioritat de condicions. Necessita atenció, comprensió, i també acceptació dels seus drets lingüístics d’expressar-se amb normalitat en valencià.
Fa poc una zeladora de l’Hospital Marina Baixa va exigir a una jove parlar castellà i li va amollar: «A mi en oposicions no em demanen saber parlar valencià, no em fa falta». En dues visites de revisió d’una dona embarassada al Centre de salut de Russafa, de València, la matrona s’ha negat a escriure, en castellà, les dades de la consulta en la part en valencià de la cartilla d’embaràs. En són només uns exemples. Quan anem a un centre de salut anem a curar-nos, no a discutir de llengua. La intolerància és una actitud pròpia de gent sense cap empatia, i justament és normalitat allò que exigeix treball en el sector públic, i en concret en la sanitat. Si un sanitari diu que no entén «tinc dolor» està mentint, i això no és normal. Quan respon de forma visceral, autoritària, amb una ordre taxativa de parlar castellà s’està comportant ideològicament, i també al marge de la llei, i això tampoc no és normal. Exigir a algú parlar castellà no és legal, i encara menys en el sector públic, i els drets lingüístics d’expressar-se en valencià són propis del pacient.
Eixa mentalitat, afortunadament minoritària, és un afront contra la convivència entre valencians, contra l’ús normal d’una llengua pròpia i oficial del territori. Les actituds d’eixos pocs però sorollosos sanitaris són una pura provocació, i una trista prova que tota la ciutadania no té els mateixos drets. En la realitat, amb declaracions legals genèriques i manca de prioritat de la competència lingüística, som un país amb dret només parcial a l’ús de la llengua pròpia.
