Tenen dret a una vida digna les persones grans? Les lamentables conseqüències de la Covid-19 i la seua gestió envers les persones majors ens varen fer veure, per uns moments només, com d’absolutament imprescindibles són les cures en la nostra societat per al manteniment de cadascuna i cadascun de nosaltres. Per primera vegada en molts anys ens vam plantejar quin model d’atenció residencial tenim i quin seria el millor model cap al qual hem de caminar. Ens interessava aquest tema ni que siga per egoisme propi donat que totes i tots arribarem a velles. De seguida ho hem oblidat.
En 2023 el Ministeri espanyol de Drets Socials va plantejar a les Comunitats Autònomes una estratègia per a desinstitucionalitzar les persones majors en situació de dependència i que pogueren romandre a la seua llar, augmentant l’atenció domiciliària (SAD), disminuint la necessitat de places residencials i humanitzant els centres residencials ja existents. Aquest model el va plantejar abans l’Associació de Gerents i Directors de Serveis Socials (AGDSS), un model de proximitat, amb centres que tingueren una professional per cada 5 persones residents, obert a la convivència amb la família i cuidant la dignitat de la persona major:
Aquesta estratègia de cuidar a casa i com a casa hui resulta impossible si tenim en compte que la mitjana d’hores d’atenció i cura domiciliària prestada per les administracions públiques únicament arriba a 20,2 hores de SAD per persona al mes. Amb el model actual, la desinstitucionalització i les cures a casa són un impossible. Cal augmentar el recurs de l’atenció a domicili que fomentaria el benestar de les persones i crearia llocs de treball en aquest camp.
Pel que fa a les places residencials per a persones majors al principi de 2023 hi havia a l’estat espanyol 398.575 places, de les quals el 67,9% són de finançament públic (que inclou places públiques, places concertades en centres privats i places finançades amb la prestació vinculada al servei de la dependència)
No obstant existeix un dèficit de 85.814 places per a poder arribar a la mitjana establerta de 5 places per cada 100 persones majors de seixanta-cinc anys (AGDSS, 2024). Una mitjana que ja de per si resulta insuficient tenint en compte que el nombre de persones de 65 i més anys a l’estat espanyol és de 9 milions a 1 de gener del 2022 (el 19,09% de la població total). Sí, torneu a llegir: 398.575 places per a 9 milions de persones.
A més cal sumar les sol·licituds de persones a l’espera de valoració de dependència, que farien necessàries altres 30.000 places residencials per a persones que seran valorades (de moment en llista d’espera) amb dependència severa (grau II) i gran dependència (grau III)
Cal assenyalar també que aquestes deficiències varien segons comunitats autònomes, i les que major dèficit de places tenen són Andalusia i País Valencià com es pot veure al gràfic (es pot consultar l’informe sencer de AGDSS, 2024).
A casa nostra superem el milió de persones que tenen 65 i més anys i tenim per a totes elles (totes nosaltres) 27.534 places residencials entre públiques i privades. Tenim un dèficit de 24.843 places (per arribar a la ridícula xifra de 5 places per cada 100 persones majors de 65 anys, i no per a tindre una plaça per cap). També som la comunitat autònoma que menys places públiques tenim (el 48,4% enfront del 51,6% de privades).
Únicament sis comunitats autònomes compleixen amb la ràtio establerta de 5 places per cada 100 persones de 65 i més anys, i algunes tenen superàvit de places respecte a la població gran com ara Castella i Lleó, Castella la Manxa, Aragó i Extremadura.
Aquestes xifres fan que el futur de les persones grans del nostre territori i de totes nosaltres siga de total incertesa respecte a tenir una vida i una mort dignes a casa o als centres residencials, pel simple fet de viure al País Valencià. Cal remarcar que les mesures engegades per la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives mitjançant el Pla Convivint per a salvar aquesta discriminació de recursos han estat guardades al calaix pel govern actual (Pla Valencià d’Infraestructures de Serveis Socials 2021-2025).
Totes aquestes deficiències provocades per la inacció de les administracions públiques que tenen altres prioritats abans que el benestar social afecten la salut, la qualitat de vida i la mort digna de les persones grans i transformen greument la vida de les persones cuidadores en l’àmbit familiar, majoritàriament dones que hipotequen tot el seu temps i la seua salut física i mental en la cura de persones grans o persones dependents
Necessitem urgentment polítiques públiques que posen en el centre de tot el sistema la vida de les persones grans, de les dones que cuiden i de les seues famílies, que en definitiva som i serem totes. S’ho mereixen, ens ho mereixem.
