Ahir passejava, al tardet, o a boqueta de nit -quina expressió més bella!-, mentre l’estiu de Sant Miquel s’obre pas, breu i tímid, abans de començar a refredar-se l’aire de la tardor. La caminada tenia un punt urbà i un altre de suburbà, cosa que en ciutats com la meua, Sant Vicent del Raspeig, és perfectament possible a poc que camines un o dos quilòmetres. Ja tornant a casa, els carrers dels afores estaven buits, a penes un grup o dos de persones s’hi van creuar amb nosaltres, i de sobte vaig caure en com la normalitat, aquesta, la de l’escassa densitat de caminants per la contornada era tan diferent no fa massa temps. Fins i tot ens costa recordar quin any exacte va ser el confinament per la pandèmia -2020?, 2021?- però la imatge d’individus, parelles o grups, de vegades acompanyats dels seus gossos, omplint els carrers i camins com un diumenge de matí al Central Parc -quantes pel·lícules n’hem vist?- em va vindre de sobte al cap.
Aquells dies d’alegre solta controlada després d’un tancament sobtat, preventiu i força llarg, ens van fer caminar per llocs que, tot i ser a tocar de casa nostra, possiblement molts mai no havíem trepitjat. Hi havia tantes coses noves -no per no existir abans, sinó per ignorar-les-, que l’optimisme i l’alegria es copsava en cada caminant que et creuaves. I n’eren molts. Descobrírem el plaer de no estar nugats a treballs moltes vegades desagradables o fins i tot innecessaris, o el plaer de treballar sense haver de desplaçar-se en vehicles contaminants per vies saturades que ja de bon matí et predisposen al neguit. També créiem, una mica cecs, mig enlluernats, que el món podia ser, després de tot, un poc millor. Allò dels animals salvatges reconquerint espais que els havíem furtat, allò de l’aire regenerant-se de tanta contaminació, allò de reconèixer i agrair els treballadors de la sanitat pública, i d’altres serveis de protecció i cura, la il·lusió del grup humà unit fent front comú contra el mal, la possibilitat d’un món més savi i solidari… Un grup humà empàtic, cantador, artista, creatiu, fins al punt que fins i tot va nàixer l’efímer gènere de la literatura, la música o el cine i la televisió pandèmics.
Certament els més escèptics, o lúcids, vaticinaven que en passar l’ensurt, i fins a l’arribada del següent, que arribaria tard o d’hora degut a una globalització econòmica incontrolada i incontrolable, el sistema capitalista amb la maquinària social de nou en marxa, tornaria a ser com abans. No hi havia previst, no n’hi ha encara, cap model de recanvi, o si més no, la ciutadania el desconeix. De fet, durant aquells temps les empreses s’adaptaren a obtindre màxims beneficis a costa de vendre vacunes, equips sanitaris, protecció en definitiva, i alguns espavilats que viuen a prop de les cloaques molt rebé sense pegar brot, aprofitaren per fer negoci personal a base de traficar influències. Ja saben, allò dels cunyats, socis, germans, parelles, etc. Per no parlar de gestions nefastes i letals com la del govern madrileny.
Hem perdut familiars, amics, persones estimades, pel camí. I, mentre el model de vida predominant al món s’entesta en la desigualtat, l’altra maquinària bàsica per la seua pervivència, la de la desinformació, ens presenta un món absurd, en el qual molts han acabant creient, un món maniqueu, de bons –«nosaltres», la gens– i de dolents -els «estranys», els metecs-, on tot estarà en ordre, diuen, quan desaparega la presumpta marabunta, quan tornen els ideals ferms de la vella família patriarcal, l’ordre social i bla, bla, bla… I, contra el bell pronòstic d’aquells optimistes, el discurs de l’odi s’obri pas, contamina partits i, el que és més greu, va fent saó entre la gent més humil, la que se sent més desprotegida.
Sembla una jugada perfecta. Perfecta per a qui?, per a què? En temps rècord les xarxes de comunicació han passat de ser un instrument lliure de comunicació global, d’una utilitat per a tota la humanitat innegable, a ser un negoci controlat per uns pocs, com ho serà també la intel·ligència artificial, a qui cedim alegrement o obligadament dades personals que podran ser utilitzades en contra nostra o en contra dels nostres interessos. Però ens diuen que els recursos s’han de posar en la tasca de frenar les invasions bàrbares… Difícilment els governs democràtics que encara sobreviuen podran capgirar en positiu tant de poder acumulat per tan pocs. Sols la consciència de ser poble, com escrivia el Poeta, ens lliurarà de no ser res. I, tant de bo, els carrers i els camins es tornaren a omplir, a boqueta de nit, o de bon matí, de gent multicolor, alegre i solidària. Tant de bo.
