Vam fer una excursió amb l’escola, també amb l’institut, amb la família un passeig en barca, i amb el primer amor, un capvespre. L’Albufera sempre em recorda a aquells matins, vesprades… i a la decepció reflectida en la cara dels amics madrilenys quan la visitàrem un dia núvol, de cel ennegrit. L’aigua lletja, tot brut, remenat, i la pluja que començava a clamar tempesta. Amb la televisió també vam fer algunes notícies; que si la contaminació, que si les aus autòctones, que si els flamencs, la collita dels arrossars que s’ajornava, i el fitoplàncton. Fa unes setmanes, vaig llegir una obra sobre aquests paranys i ara, s’hi ha afegit un nou rumb, altra visió, concepte, i l’Albufera se m’ha pres, dins de l’àmbit personal, com un paisatge diferent i sumptuós, un que mai no havia entrellucat. Veig així, quasi inconscientment, Ramonet observant el paratge des de la seua casa, la seua llar enmig de l’aiguamoll. Un xiquet com qualsevol altre, ple d’innocència, d’incògnites que no sempre obtenen les respostes escaients. I em mira, i potser, em llança un «hola» sacsejant la mà dreta, i jo li responc, com respondria un xiquet perdut en la lleu corda del temps, amb curiositat. Li faria tantes preguntes com em vingués de gust. Tanmateix, gràcies a l’editorial Bromera, vaig poder parlar amb el creador d’aquesta història de no-ficció Nascuts del fang, Víctor Labrado. Fou una conversa al caliu de les canyes i l’aigua.
Labrado descriu fidelment una vida dura, d’hiverns freds, d’humitat; una rutina de supervivència. El mercat de l’anguila ajudava les economies més pobres, de la necessitat feien força. Així havia sigut també vint anys enrere. La guerra havia deixat empremta, una memòria difícil d’oblidar. Els records reviscolaven en forma de malsons, d’últimes paraules, de paraules que mai no van ser pronunciades. La família de Ramonet no fou una excepció. El xiquet descobrí la guerra a través dels ulls de la seua família. Cal llegir entre línies, i aquesta altra característica d’aquesta obra, descobrim la trama a través dels ulls de Ramonet, i és per això que les converses dels «adults» ens donen informació de la qual, potser, el nostre protagonista no acabe de traure l’aigua neta.
Viatgem a la ciutat de València, d’on són les senyoretes, ames de les terres que el pare treballa, i escric «viatgem» perquè, per a nosaltres, per a Ramonet, tot és nou, i és diferent de la marjal, i és cridaner. I tornem així a conèixer València des d’una altra percepció, més càndida, més infantil. Transcorre el temps, i el xiquet creix, i es fa un home, i nosaltres sentim, com a lectors, que d’una manera o d’altra, hem crescut també.
A través de la novel·la descobrirem terminologia del camp, un argot de la fauna i la flora autòctones, de les ferramentes de la collita, de la pesca, de la quotidianitat d’aquelles vides. És enriquidor conèixer nou vocabulari i fer-ho gràcies a les vivències d’una història real, de les que et fan demanar-ne més, voler-ne més.
Cloc els ulls i trobe Ramonet allà en aquella casa, assegut a la porta de l’entrada, oberta. Té la mirada plena de goig, el sol li acarona la faç i s’amaga la mirada amb la mà, protegint-se dels rajos vigorosos. Un somrís fugaç i un «adeu» tímid, sé que són per a mi. L’observe bé, porta a l’altra mà una poma rosegada, i els peus, plens de fang.
