Fa uns dies una companya del treball em mostrava una fotografia que havia pres aquell mateix matí al jardí de sa casa. En despertar-se, un dijous qualsevol, havia descobert un llit elàstic gegant que havia florit de sobte entre la jardinera on les margarides esperen tímidament el seu moment i la dels lliris, passius també fins que siga hora del seu debut. Un llit elàstic que no havia estat fruit de cap regal sorpresa de la seua parella encara que sí, el factor sorpresa estava ben present. Molt present. Qui havia considerat que era bona idea ocupar aquell buit amb un objecte com aquell havia sigut el vent. Concretament, les ràfegues desmesurades de vent que ens han agafat estima últimament i que condicionen la nostra tranquil·litat i agenda de manera considerable. Elles soles i la seua força descomunal havien optat per fer un servei de mudança gratuït que ningú havia demandat, però que afortunadament tampoc va ocasionar cap desgràcia.
Hores més tard, un veí de l’altra banda del carrer, es personava a la porta de casa de la meua companya preguntant per aquell llit elàstic i volador que en la foscor de la nit havia abandonat el seu espai de residència, no sabem ben bé, si voluntàriament o involuntàriament. Acabaven així les nostres il·lusions d’organitzar una festa d’inauguració com calia per a donar-li la benvinguda a aquell objecte volador identificat. Una festa que, en definitiva, era l’únic positiu que hagueren pogut traure de la situació. Parar-se a analitzar-ho en profunditat és certificar que ja ni tan sols en casa estem a estalvi. Així ho demostren també les escenes que es repeteixen als informatius on pluja i vent angoixen i desconcerten a parts iguals. No és nou, però sí cada vegada més habitual i desolador. Com si anàrem encadenant desastres i destrucció mentre normalitzem una situació que fins fa no res era excepcional i ara quasi ha passat a catalogar-se de rutina.
Quan pensava que ja només el temps, el físic, el dels anys que van passant, ho condiciona tot, arriba l’altre, l’atmosfèric i incorpora nous condicionants que ho compliquen encara més. És com passar a viure en una sensació constant que tot es trenca i que controlar la situació no depén de nosaltres. En realitat, mai hem tingut el control de res, però ara es fa més evident.
Així les coses, em concentre amb força en desitjar que arribe prompte la primavera que ho fa tot més amable, a excepció de les al·lèrgies. Però fins i tot les al·lèrgies són bona idea enmig del panorama actual. Veure els informatius és anar passant pàgines d’un llistat de desgràcies que semblen no tenir fi i ens aboquen a un escenari apocalíptic on exercitar el riure es complica i on la calma ha sigut desterrada.
Val que encara és prompte per a fer balanç, però de moment, l’any està resultant prou antipàtic. Com marcant un pols per veure qui pot més. I així anem, de sobresalt en sobresalt. Deixant que les previsions meteorològiques marquen el nostre dia a dia i pregant trobar respostes adequades a preguntes que no ens havien preocupat anteriorment, o almenys no amb tanta força i freqüència.
Reconec que tracte de concentrar-me de valent en les úniques respostes adequades que fins ara m’eren útils: ballar, xocolate i vermut. En un ordre o altre, segons les necessitats, però cada vegada costa més aconseguir eixe segon de pau i tranquil·litat. De tota manera no queda més que intentar-ho i com canta Oques Grasses, seguir desitjant veure elefants volant. Però elefants, llits elàstics millor que no.
