El sentit comú, com a dipòsit d’idees i creences compartides, proporciona respostes automàtiques, irreflexives. La meua hipòtesi és que també s’alimenta d’experiències i percepcions automàtiques, irreflexives, o insuficientment rumiades. És per açò que el sentit comú pot ser planificadament modelat per mètodes que primen els missatges generats i divulgats per tal que esquiven el camí de la deliberació enraonada. I aquí apareixen les tècniques de persuasió.
Oratòria i Retòrica
L’Oratòria és l’art de fer discursos. La Retòrica és el mostrari de recursos per fer-los persuasius i convincents independentment de llur veracitat o mentida, sinceritat o impostura, autenticitat o hipocresia. De forma natural ja fem ús de tècniques retòriques: per aconseguir quelcom d’algú, convéncer, guanyar-se l’atenció o l’acceptació, ocultar o dissimular, excusar-nos, elogiar o maldir… Els professionals de moltes àrees aconsegueixen millors resultats amb l’estudi dels recursos retòrics que s’adeqüen a la seua comesa. El literat atrapa el lector amb la bellesa, el ritme o el misteri de les seues línies, el monologuista recupera l’interés de l’auditori quan sembla decaure, el comercial potser millora el volum de vendes, el polític vol decantar cap a si el vot dels indecisos…
En grec, orador (paraula de rel llatina) es deia ρήτωρ (llegit rétor, que sembla haver romàs en el valencià retor com a sinònim de clergue). La Grècia arcaica, en el trànsit a la democràcia els ciutadans necessiten moure’s i manejar-se en la vida pública. Als àmbits judicial i polític el debat comença a tindre més transcendència que en les societats de govern autoritari. La capacitat d’impressionar i convéncer mitjançant el discurs, defenent-se davant d’un tribunal o dirigint-se a l’assemblea, adquireix una importància decisiva. I així es desenvolupa l’estudi i l’ensenyament de tècniques per millorar la capacitat persuasiva i convincent dels oradors. Sembla que en mans dels romans, rétor amplia el significat, ara és l’expert, el que ensenya l’orador les tècniques que li permetran millorar en discursos i debats. La Retòrica és l’estudi d’eixes tècniques i recursos, l’assistent teòric de l’Oratòria. Una part és el conjunt de figures literàries (o retòriques); ací tenim un llistat bastant complet.
Les fal·làcies
Un altre recurs retòric és la fal·làcia. Sovint present en el debat, el discurs polític, la propaganda, la publicitat, en tota mena de discussions, públiques i privades. Les fal·làcies són arguments amb aparença de validesa que contenen incorreccions que els invaliden. Les fal·làcies informals (o materials), són arguments defectuosos perquè en la presentació dels continguts, de la informació que serveix per a muntar-los, hi ha insuficiències, vicis o mancances, que els desqualifiquen. Aristòtil els dedica l’obra Refutacions sofístiques, qualificant amb el terme erístics(1), els arguments que «a partir de coses que semblen plausibles, però no ho són, proven o sembla que proven». Una definició que retrata les fal·làcies com a indesitjables.
Al segle XIX, en un opuscle titulat L’art de tindre raó, el filòsof Arthur Schopenhauer crea el terme Dialèctica erística, «l’art de discutir de forma que u mateix sempre tinga raó, siga justament o de forma injusta», i descriu 38 estratagemes al respecte amb l’objectiu de reconéixer-los i poder combatre’ls. Schopenhauer considera que hi ha roïndat o vanitat quan ens entossudim per tindre raó il·lícitament. Ja ho vaig apuntar en «Lliurepensar», amb freqüència els humans prenem posicionaments recorrent al nostre dipòsit de respostes automàtiques i, de vegades, durant una discussió, en adonar-nos que l’opinió rival està millor argumentada que la nostra, tractem de mantindre-la enredant amb arguments fal·laciosos i estratagemes erístics.
Potser ens adonem de la debilitat del nostre enraonament, i volem guanyar temps: tal vegada més endavant trobarem un fil argumental que encara no hem trobat, i ens rescate. Siga per debilitat argumental o per mala fe, «generalment, qualsevol desitja imposar la seua afirmació, tot que de moment li semble falsa o dubtosa», diu Schopenhauer. La discussió es converteix així en una espècie de duel d’esgrima intel·lectual. Com un mestre d’esgrima, la Dialèctica erística, afegeix Shopenhauer, no està interessada en quin contrincant del duel té raó. Solament els prepara per a atacar i sortir guanyadors de la contesa.
Mentre que ja des de la primària el sistema educatiu para atenció a les figures literàries, les fal·làcies no s’estudien amb detall en el sistema reglat. Tindria interés fer-ho? Els habituals propagadors de fal·làcies, sabedors que les audiències estarien preparades per a descobrir els paranys dels seus discursos, potser haurien de posar un poc de fre. I pensant en l’activitat parlamentària, paral·lelament amb la importància donada a l’assumpte en el sistema educatiu, les presidències dels parlaments es veurien compromesos a combatre les fal·làcies que cada dia llancen els diputats més desvergonyits, recriminant-los la seua conducta. Parlar per no callar. El poder fa un ús massiu de les tècniques de persuasió, incloses les fal·lacioses, per obtindre el consentiment de l’estat de coses i, segurament, prefereix que de les fal·làcies se’n parle poc. Una nòmina de publicistes al seu servei. Els mitjans de masses i els seus comunicadors. El monstruós tramat del consumisme.
Tornant a l’inici
Pel que fa a aquesta sèrie m’interessa comprendre, i destacar, el rol de les tècniques de persuasió en relació amb la modelació del sentit comú. Les fal·làcies són difícils de detectar i combatre pels que no dominen els assumptes en discussió o desconeixen les tècniques persuasives, i més en la immediatesa i les urgències injectades pel vendaval de missatges.
Els usos interessats, problemàtics, objectables o indesitjables de l’Oratòria, faciliten que l’audiència, la societat, caiga enxampada en l’envisc de l’argumentació fal·laciosa. I tornant a la hipòtesi inicial, les tècniques persuasives, orals, escrites o visuals, poden inflamar la part emocional de l’audiència amb l’ús de figures retòriques, o confondre-la amb el maneig de les fal·làcies. S’aplana així el camí de penetració dels missatges, que arriben als destinataris pel canal porós, permeable, de les sensacions i les emocions, o que s’esvaren cap a endins del dipòsit d’idees i creences per conductes que manquen de la convenient reflexió i ponderació.
(1) Terme relacionat amb εριστικος (llegit eristikos): el que discuteix o riny.
