Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
A la major part del món la frase «taronges de la Xina» sona a exòtic i llunyà. Entre la gent valenciana, no. I entre el col·lectiu de llauradors, recentment, a estafa pura i simple.
És cert que el País Valencià ja no és el paradís agrícola de temps passats. Ni la despensa de l’estat espanyol quan amb les exportacions dels cítrics i altres productes de casa nostra com les panses o el calcer eren fonts de divises ben sucoses.
Ara vivim de moltes més coses i la nostra economia s’ha diversificat considerablement. Les taronges, però, continuen formant part del nostre imaginari col·lectiu encara que en el PIB compten ja poca cosa.
Tanmateix, per a bé o per a mal, és un producte amb el qual ens identifiquem considerablement. I ens identifiquen molts forasters també.
Però ara resulta que des de fa un parell d’anys, i de manera molt evident i forçada, la taronja s’ha vist immersa en un entorn poc favorable. Un marc molt competitiu i sobre el qual els nostres llauradors tenen poca cosa a dir.
Situacions com aquesta o similars no és la primera vegada que es produeixen. Els entrebancs per poder vendre, exportar, han estat considerables. I ha calgut, més d’una vegada i de dos, que el nostre comerciat prenguera les maletes per anar a la percaça del mercat.
Ja ho sabem fer això, nosaltres. Som fenicis i ens ho hem guanyat a plom. Com déiem: tot això ho sabem i ho assumim. El que passa, però, és que des de fa poc i per raons de geopolítica i d’economia d’estats, la venda de la taronja ja no resideix, no està, en les nostres mans.
Ara es decideix a Brussel·les això. I cal fer força perquè hi apareguen interessos favorables a la nostra fruita. Això també ho sabem entendre. El que ens cou, i de manera ben amarga, és que nosaltres no puguem defensar la nostra posició.
I no ho podem fer per dos raons de pes. Per un costat perquè l’estat espanyol mira per uns altres interessos. Més centrals o fins i tot també perifèrics si la perifèria té força. Espanya es desentén de la taronja. I «borrón y cuenta nueva», que diuen.
Per l’altre costat, l’inconvenient i el dolor ve des de la nostra part. Si la part política valenciana que té força nacional fora més poderosa en termes de vots, el poder central s’ho hauria de pensar. I acabar actuant d’una manera diferent.
És obvi: no tenim poder. No el tenim sinó molt feble per a poder defensar la taronja. Encara sort que segons sembla està formant-se un cert lobby que actuaria en eixe sentit.
Però la lliçó de la taronja és clara: el poder és fora de casa.
