Fa a penes dues setmanes Àgueda Micó va publicar una story en Instagram on se la veia d’esdeveniment polític cuqui (honestament no sé quina era l’ocasió) amb la gent de Más Madrid. Junt amb les fotos de germanor va posar un text breu amb emoticones i tot que deia alguna cosa com “alegria madrilenya amb Compromís”. En realitat no era estrany, sinó molt coherent amb el que havia sigut la trajectòria seua personal i de la majoria escassa que dirigeix els destins de Més.
Com es diu ara, vosaltres sou molt joves i no ho recordareu, però hi havia un polític que s’anomenava Íñigo Errejón que els tenia fascinats. Va tractar de generar una mena de refregit del moment populista del Podemos original i va crear el seu partit que es va anomenar primer Más Madrid (com si no hi haguera ja prou Madrid) i després, en fer el bot a la política estatal, Más País. És curiós perquè ell va ser l’autor del tuit aquell del “nucli irradiador”, que va generar molts riures per la xerrameca, però que en el seu llenguatge abstrús plantejava clara l’estructura. I, és clar, el nucli irradiador era també un punt geogràfic, eixe on està el kilòmetre zero. Però en algun moment a algú li va semblar que allò de Más País tenia futur, que no era tan jacobí com semblava perquè parlava valencià quan venia a fer-se una paella o pel que fos, i la cosa els va agradar tant que canviaren el nom del partit i tot, que es veu que la paraula “nacionalista” feia nosa. (Un altre dia escriuré sobre aquest mot i la seua càrrega negativa quan es parla de nacionalismes no castellanocèntrics, que cal amagar perquè no fa bonic, mentre el nacionalisme espanyol banal i no banal ho inunda tot perquè això no és nacionalisme sinó l’estat natural de les coses, però hui no tinc temps). I entre tots els noms que podien haver triat agafaren Més. Evidentment, per dos motius: un perquè posant-se darrere la paraula Compromís es convertien en Més Compromís i això invisibilitzava Iniciativa bona cosa. Hi ha molta gent per ahí que sistemàticament confon Compromís i Més Compromís, i no els culpe perquè és molt contraintuitiu. Més Compromís és una part de Compromís, que és el tot. Alquímia.
L’altra raó era ben clara. Perquè Més Compromís feia lliga amb Más País. S’anava preparant el terreny per a esdevindre l’interlocutor, l’equivalent, la franquícia potser, de Más País a terres valencianes. Això evidentment era un volantí espectacular, però també un procés d’aigualiment que semblava irreversible. I sorprenent. Qui ho anava a dir. L’antic Bloc semblava més entusiasmat amb la possibilitat d’integrar-se en plataformes estatals fins i tot que Iniciativa.
La resta de la història és ben coneguda. Más País no va funcionar i després d’escenificar un esperpèntic procés d’escolta la substitució frenètica de la marca va donar com a resultat Sumar, en una mena de tercer moment populista que ja resultava una vertadera farsa, ridícula de manera involuntària. Que el logo fos la cara de Yolanda Díaz era ja una caricatura patètica que ningú es podia prendre massa seriosament.
Per això va ser tan sorprenent per a mi l’anunci de Més de la setmana passada d’eixir-se’n de Sumar. I he de dir que encara que jo mateix vaig criticar amb ironia l’story aquella de l’alegria madrilenya, aquest moviment no acaba de deixar en bon lloc la coherència i la lleialtat de qui va pujar l’story. Un dia alegria madrilenya i l’endemà diu que se’n va. Com per a donar-li l’esquena. És de veres que el que pensen els madrilenys i madrilenyes aquells del parc alegre m’és prou igual, però, vaja, reconec que després del gir sobtat, com per a pactar amb Àgueda Micó: hui alegria i demà ja veurem.
Però, clar, jo pense que l’errada era el gest provincià, no eixir-se’n de Sumar. Perquè a més considere que el fet que Sumar amb el cunero Txema Guijarro d’executor haja ignorat les propostes de compareixença a la comissió de la Dana no és un fet menor i sí que pot ser la gota que fa vessar el got. Però veient els precedents, què pot explicar aquest canvi de posició sobtat quan fins ara la cabotada havia sigut costum i senyal d’identitat?
És difícil de saber, però supose que pot tindre a veure la feblesa de la majoria que sosté a Àgueda Micó al capdavant de Més, i que tindre cabrejat un percentatge important de la militància es pot aguantar fins a un límit. També, és clar, que Sumar és un projecte en fallida i que sembla evident que no existirà quan arriben les pròximes eleccions. M’agradaria pensar que també han pres consciència que la submissió a Sumar i a través d’ella la submissió al PSOE els lleva capacitat d’agència i possibilitat de connectar amb el malestar del carrer al País Valencià.
És de veres també que Més se sap majoritari dins de Compromís i que tendeix a forçar que les seues decisions siguen la decisió del conjunt. I és de veres també que no és la primera vegada que Iniciativa se sent desautoritzada amb raó i davall d’un corró, de Més corró, per a ser exactes. I coneixent les dinàmiques no estic del tot segur si aquest ha sigut l’enèsim exercici de supèrbia o si realment ha sigut un moviment tàctic. Si és així pense que els ha eixit molt bé i que Iniciativa s’ha col·locat en el lloc que més els convé.
Perquè encara que recordava a l’inici d’aquestes línies que Més era tan favorable a la integració en Sumar com Iniciativa, ara, després d’aquest volantí, s’ha tornat al repartiment original de papers. Més ha recordat que era el Bloc i vol trencar eixos lligams que et condemnen a la submissió, al provincianisme i a la irrellevància, i Iniciativa ha quedat com que no n’ha tingut prou i encara vol més. Més Sumar, si se’m permet el joc de paraules. I encara que puc entendre que no vulguen anar permanentment per darrere dels vaivens de Més, crec que han comés una greu errada política, i, més encara amb l’interés que han tingut perquè quedara clar que la decisió havia sigut presa per unanimitat. És evident que a Més ha sigut la contestació interna la que ha provocat el canvi de posició. Potser per això es volia que quedara clar que a Iniciativa tots i totes volen estar a Sumar fins al moment mateix d’apagar les llums.
Com cada setmana, escric aquestes línies diumenge a la nit. Potser en publicar-se aquesta columna haja envellit, perquè a Compromís tot és possible. Però crec que per damunt de tàctiques i estratègies de curta volada, que probablement estan pensant sobretot d’on vindran els carguitos en la pròxima legislatura, romandre a Sumar és una errada, com va ser una errada entrar. Perquè està contra la teua raó de ser, contra el paper que s’haguera pogut jugar en aquesta avinentesa històrica del nostre país, quan el blaverisme ja no té capacitat d’esdevindre un populisme alienador, quan és molt gran la consciència del greuge, de la nostra situació colonial, de la nostra trista condició de comunitat autònoma infrafinançada, pati d’esbarjo dels madrilenys, quan l’anticentralisme, la fosca consciència, podria potser esdevindre un actor polític precisament entre altres coses perquè les marquetes madrilenyes de temporada han fracassat i Esquerra Unida ni està ni se l’espera.
Moltes vegades he dit en privat i en públic que em considere massa d’esquerres per al Bloc però massa valencianista per a Iniciativa. Arribat el moment, però, per trajectòria personal (jo vaig estar de jovenet a Esquerra i País) i per una qüestió de prioritats vaig tindre clar que el meu lloc estava a Iniciativa. Per això i perquè creia honestament que s’havia aprés la lliçó de la vella EUPV, dels temps de l’escissió de Nova Esquerra, que amb lideratges madrilenys ni al cantó, que la politiqueta de la cort és tòxica i acaba amb tot el que es construeix des d’ací. I que el federalisme només es pot construir des de la perifèria. Perquè pensava, honestament ho pensava, que Iniciativa no era un orfe provincià cercant un amo. I no, no pot ser que tot a Iniciativa siga això, que siga només això. Però eixa unanimitat sobreactuada, encara que siga un gest tàctic, fa mal, perquè no deixa escletxes, perquè em deixa fora de qualsevol representació en els òrgans on es prenen les decisions, perquè em distancia no sé si de manera irreversible: a mi i als qui pensen com jo que una esquerra no sucursalista és necessària en aquest País. Per als qui pensem -pensàvem?- que eixa esquerra no sucursalista, eixa esquerra amb els peus i el cap en la nostra terra, era Iniciativa.
