Qui no s’ha vist mai en la situació d’haver de buscar ajuda tècnica urgent per a una avaria relacionada amb la caldera o la manca de senyal d’internet. Un matí de dilluns o un diumenge a la nit, en tornar de viatge amb maletes i bosses plenes de menjar i comprovar que alguna cosa no funciona, abans de marcar el número d’informació al client o suport tècnic? Probablement molts de vosaltres. És el pa de cada dia.
La qüestió és que cada vegada que alguna cosa se’ns espatlla és per a posar-se a tremolar perquè intuïm el viacrucis que això significarà: contactar per telèfon, o per web o, la darrera modalitat, comunicar-t’hi per un xat o per WhatsApp a través del número mòbil que t’indiquen. I si ja era complicat resoldre una consulta o gestió per via telefònica, amb tota la filera de contestadors, musiquetes i minuts d’espera, per WhatsApp —que ha vingut a fer-nos la vida «fàcil» en alguns aspectes— no és menys broma. I com és lògic, aquest estat d’espera i alerta entre bip i bip es converteix en, podríem dir, una exigència «comunicativa» amb interacció precària a temps real.
Així les coses —absurdes i desesperants— l’altre dia em vaig veure en una d’aquestes situacions mentre sol·licitava assistència tècnica de Movistar per a recuperar el senyal wifi a casa meua. Fou una situació bucle. En marcar el 1004 el contestador automàtic em demanà el meu nom complet, el DNI i finalment el número de telèfon fixe associat al contracte. La qüestió és que, de número, no en tinc, perquè el meu contracte és només per un servei Fibra 66 Mb. Així les coses, en marcar els dígits del DNI i explicar —molt breument i amb claredat, si no, no t’entenen— els motius de la trucada, quan arribà l’hora definitiva en què m’havien de passar amb una operadora o operador, fou impossible seguir amb el procés perquè m’exigien sine quanon el llegendari número de telèfon.
Vist que no m’aclaria per la via telefònica —ja té nassos, tractant-se d’una companyia de telefonia— vaig intentar fer la consulta-reclamació per WhastApp, però, evidentment, també ací em demanaven el número de telèfon en qüestió. Desesperada, a punt de deixar-ho estar, però encara amb un darrer bri de paciència i una mica d’intuïció, vaig buscar el número imprescindible en factures antigues dins de l’àrea personalitzada de clients a la pàgina web —d’alguna cosa havia de servir el progrés— i, dit i fet, vaig localitzar aquell número fix imprescindible i el vaig amollar amb l’esperança que servís i es feu el miracle. I efectivament. Després de l’intercanvi de missatges amb diferents persones tipus «la passe amb el suport tècnic», «disculpe l’espera, gràcies pel seu temps, en aquests moments estic realitzant unes proves remotes», vaig rebre un missatge que deia: «Em pot indicar quins llums té enceses el router» —suposant, és clar, que jo hi estigués davant— que no era el cas i més tard: «realitzaré comprovacions. Estic realitzant les proves» i, en acabant, tota una sèrie d’explicacions que tractaven d’aportar-me la confiança, quan no la certesa, que el problema l’anaven a resoldre aviat. Però no fou així.
En tornar a casa, internet continuava sense funcionar i un correu electrònic em deia que si en 48 hores no es restablia el servei, toqués al 1002, al número d’atenció tècnica, i així vaig fer. Per a la meua sorpresa, unes hores més tard vaig rebre un altre correu assegurant-me que una empresa de missatgeria em duria en breu, sempre és tot en breu, un Router HGU, i m’hi indicaven com podia instal·lar-me’l jo mateixa a casa amb un vídeo i un tutorial que m’aconsellaven consultar.
Mentre tot això passava, em venia al cap un llibre de Claudio Magris, Instantànies (Edicions de 1984). En aquest llibre inclassificable i divertidíssim Magris recull textos i pensaments diversos sobre anècdotes de la vida quotidiana. Són imatges del dia a dia, de vegades reals, però més sovint metafòriques, i no només de moments personals, sinó també de temes i debats d’interès públic, com ara la censura o el matrimoni, o els números d’informació i atenció al client. En llegir-lo, recorde que em feu l’efecte d’una mena d’àlbum de fotografies del nostre temps, una vista, panoràmica i íntima, de la bellesa i dels absurds de la vida moderna. I —potser per consolar-me en un dia de petits i absurds drames domèstics— evocava l’humor, quan no el sarcasme, i la veu tan particular de Magris, desgranant cada tema amb una gràcia i una agilitat admirables.
Era el cas d’aquell text anomenat: «La maledicció del número d’informació» on Magris escrivia: «Per al filòsof veritable, els números d’informació haurien de ser un consol perquè constitueixen una de les poques demostracions que l’home és insubstituïble. En efecte, els números d’informació, que substitueixen l’interlocutor humà i, com un semàfor, haurien de donar via lliure i permetre arribar a l’objectiu de la trucada angoixada, són una barrera; en comptes de deixar passar el pobre desgraciat que vol saber com pot resoldre el seu problema, l’introdueixen per força en un laberint de carrers que no van a parar enlloc i l’envien d’un atzucac —és a dir, d’un número— a un altre, lligant-lo a l’aparell com un nàufrag agafat a un flotador més pesant que l’aigua, que el tira cap avall. El recurs al número d’informació és sovint el cop de gràcia de la bilis, el qual s’afegeix al drama casolà que ens havia empès a telefonar i contribueix d’una manera decisiva al dia negre que el destí ens ha assignat».
Qui no s’ha vist mai en aquesta situació de «nàufrag agafat a un flotador més pesant que l’aigua», navegant a la deriva en «el dia negre que el destí li ha assignat»?
Exageracions a banda, d’això justament va la ironia, és comprensible que cada vegada que marquem un número per a demanar ajuda o per a fer una reclamació, igual que li ocorria a Magris, també ens entren dubtes i ens posem a tremolar: «Quan marquem un número, un prejudici arcaic imprès en els gens ens indueix a esperar que podrem parlar amb algú, amb un exemplar de la nostra espècie, per expressar-li la nostra exigència. No pretenem sentir la veu de les senyoretes del 04 immortalitzades per una ensucrada pel·lícula antediluviana, però sí almenys una veu humana. En canvi, trobem, cada vegada més sovint, una veu digital, paraula asèptica i neutra que no es fa carn i no respon a la nostra petició, sinó que ens imposa una àrdua tria, entre diversos números, per fer arribar a algú el nostre crit demanant ajuda».
Aquesta dansa tortuosa entre números, confiant que un d’ells hauria de correspondre a la nostra necessitat, és un purgatori abans d’arribar a l’infern, perquè com escrivia Magris: «Sovint costa d’identificar el número correcte, perquè la vida i les seues complicacions són molt variades i no sempre reductibles a les quatre o cinc categories definides amb números a què el referent no humà a l’altre cap de l’aparell ens exhorta a trucar»
Vaig dur Magris tot el dia al pensament i a la nit el vaig rellegir una mica, em sentia una d’aquestes «pobres desgraciades» que sumava al seu «drama casolà» l’absurditat de tractar de comunicar-se amb màquines, veus gravades i persones absents parapetades pel WhatsApp.
Per descomptat. Segur que, també en molt breu, rebré un correu electrònic amb l’enllaç per a l’enquesta de torn sobre la qualitat del servei rebut, perquè absolutament de tot el que comprem, sol·licitem o consumim, hem de donar la nostra opinió, quan no una avaluació. «Valore què li ha semblat el nostre servei, només li durà dos minuts completar l’enquesta, la seua opinió és important per a nosaltres»… No hi ha prou amb el fet que consumisques, necessiten saber que ho han fet bé i que li ho confirmes.
Doncs no, de vegades no ho fan bé, i a més són pesats fins al punt que treuen els clients de polleguera, els quals, més que suport tècnic, acaben necessitant suport moral…
Probablement si sumés el temps que em duria ser «obedient» o «idiota», no sé ja ben bé, i omplir totes aquestes enquestes impertinents, més el temps que em duria atendre les telefonades quasi diàries de spam, podria, en uns pocs dies, llegir-me de nou el llibre de Magris, o qualsevol altra petita obra de la literatura universal.
Així doncs, no em queda una altra que fer una crida subversiva contra les enquestes comercials de postvenda i postservei, contra els missatges programats i les converses en llauna, i contra totes les telefonades publicitàries impertinents i persuasives que, per qualsevol escletxa possible i a qualsevol hora, intenten entrar en la intimitat de la nostra vida, sense cap respecte per l’hora pegar del polvo, ni la de migdia, ni la de posar els xiquets al llit, o regar i parlar amb les plantes, o fer el sopar, o donar-li de mamar al nadó.
Temps era temps en què a penes sonava el telèfon…
