En un gir inesperat dels esdeveniments, aquesta legislatura espanyola no hi haurà tampoc reforma del sistema de finançament autonòmic. Ja sabeu: aquestes foteses que tenen a veure amb la sanitat, l’educació o la dependència. Per tant, els valencians continuarem tenint el privilegi —almenys durant quatre anys més, si és que mai el perdrem, que no passarà— de subvencionar amb els nostres diners l’estat del benestar de territoris més rics que nosaltres i amb serveis més bons. A Espanya mana sempre el xèrif de Nottingham.
El govern espanyol —format per PSOE i Unidas Podemos— ha tornat a incomplir, una vegada més, la seua pròpia paraula, ja que, formalment, totes dues forces polítiques —almenys en les seues sucursals valencianes— coincidien a subratllar la necessitat de posar fi a l’infrafinançament de l’autonomia valenciana. D’una altra banda, també han incomplit el pacte de legislatura —signat negre sobre blanc— que varen tancar amb Compromís, força amb què també governen la Generalitat. Finalment, per si no en fos prou, s’ha tornat a incomplir el termini de reforma del sistema de finançament autonòmic, que caducava en 2015; és a dir, fa dues legislatures. Res de nou sota el sol, vaja.
A més a més, tots aquests incompliments han tingut lloc mentre el País Valencià és l’autonomia més poblada i amb més PIB que té un president amb carnet del PSOE i mentre un president amb el mateix carnet s’ha mudat a viure al palau madrileny de la Moncloa. Ja sabeu també allò que diuen: que heu de votar bé perquè la política de partits no vos castigue. Ni el PP amb majoria absoluta a Madrid i a València ni el PSOE amb un pacte amb altres forces —una que s’autodenomina valencianista, a més a més— a Madrid i a València no han fet que aquest gir inesperat dels esdeveniments ens agafe per sorpresa.
La notícia bomba d’última hora —sarcasme— , doncs, va saltar si fa no fa una setmana, quan la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, confirmava el que tothom ja donava per fet, si és que mai no ho havia descartat: de reforma del finançament autonòmic en aquesta legislatura, res de res. Pel camí, Montero —desafiant Montoro, Cristóbal, l’anterior ministre d’Hisenda amb el PP— es va permetre el luxe de xulejar el portaveu de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, negant-li que el País Valencià tingués cap problema de finançament, com si la delegació valenciana del seu partit no existís ni existís tampoc el pacte de legislatura que el seu mateix govern havia signat amb els valencianistes. La diferència entre els partits espanyols a l’hora de tractar com a colònia el País Valencià arriba a això: a una lletra entre Montoro i Montero.
Tot açò, com déiem, ja ens ho esperàvem. La notícia no ha fet alçar ni una sola cella per aquestes latituds. De fet, ha passat gairebé desapercebuda, i no precisament perquè haja estat desmentida i el govern estatal haja renovat i refermat el seu compromís de complir els pactes. Al contrari: ja no provoca ni indignació, només riure.
Ara bé, el que no ens esperàvem, però, és que la mateixa setmana que es produïa aquest enèsim sainet, Compromís, la formació valencianista amb qui el govern espanyol havia signat el pacte i que manifesta reiteradament que té com a prioritat absoluta solucionar l’espoliació que patim per infrafinançament, només tenia ullets per a la vicepresidenta segona del mateix govern que incomplia aquest pacte i, doncs, no complia amb la sanitat, l’educació, la dependència, etc. valencianes. Yolanda Díaz presentava la seua candidatura electoral a la presidència del govern espanyol amb el paraigua de Sumar i Compromís corria a seure-hi en primera filera i aplaudir tot el que poguera. A Madrid, per descomptat. Si Díaz podia dir que ella representava el canvi que Espanya demanava des de la vicepresidència del govern, també podria haver dit que solucionaria el problema del finançament valencià. Total… Però ni això. Sumar vots dels valencians per a Madrid, bé; però, de sumar dinerets de finançament per als valencians, ni un xavo.
Exactament, a què juga Compromís? Té sentit que òmpligues autobusos i marquesines de les grans ciutats del país explicant que tu no tens jefes (sic) a Madrid perquè la setmana següent, la setmana fallera, et faces fotos cada dia al balcó de l’Ajuntament de València amb els polítics madrilenys de torn —no en direm jefes— amb qui t’alies de la mateixa manera que fan PP, PSOE o Podemos? Té sentit que, un parell de setmanes més tard, el govern de l’estat torne a incomplir amb el finançament i tu córregues a llançar-te en braços de la candidatura electoral de la vicepresidenta segona d’eixe mateix govern? Té sentit que, tot seguit, comences a baixar al fang com a part bel·ligerant dins de l’enèsima baralla d’egos de l’esquerra espanyola? Té sentit que tot això ho faces sense que consultar a la militància?
Si en té cap, se m’escapa. Segurament és el meu problema, no ho dubte. Però, mentrestant, l’únic que veig és que la política valenciana continua exactament en el mateix lloc que fa més d’un segle la va deixar Eduard Escalante en el seu sainet Tres forasters de Madrid.
