Sumar és l’organització política de Yolanda Díaz. Una plataforma política plural seria el Front Popular, que va sorgir de l’acord del PSOE, del PCE, d’Izquierda Republicana, d’ERC, del Partit Sindicalista i d’altres partits d’esquerres per a presentar-se amb eixe nom i amb una llista i un programa comuns i públics.
Sumar és una organització que, fins ara, no té cap classe de reglament intern ni programa electoral. De fet, només sabem que estan recaptant diners per a les eleccions generals, però tampoc estem segurs de quant porten perquè a la web no hi ha cap gràfic que ho indique. Probablement, el gegantesc suport mediàtic, des de la dreta fins a la progressia mediàtica, li estalvie feina a Sumar, com va dir Julio Rodríguez, ex JEMAD.
A més, recupere una reflexió que va fer el periodista Willy Veleta, de CTXT: Si dins de Sumar o d’alguns dels partits que li donen suport algú voldria ser candidat o candidata a les generals en lloc de Yolanda Díaz, hi hauria algun tipus de mecanisme de primàries per a permetre-ho i que la gent triara? O s’ha d’acceptar l’autoproclamació de Yolanda Díaz sí o sí? Doncs pareix açò últim perquè, com ja he dit, no existeix cap classe de reglament intern, la qual cosa no dona molt bona imatge sobre la seua democràcia interna.
Respecte a l’actitud de Yolanda Díaz, està clar que, des que va excloure Podemos del seu primer acte de presentació a València, ha mostrat un progressiu acostament cap a Más País, Compromís i el PSOE, fins i tot oposant-se a plantejaments de Podemos (no enviar armes a Ucraïna o posar un preu màxim al gas), que va ser qui va pressionar perquè fora ministra i vicepresidenta. Quan Ione Belarra va dir que Juan Roig era un capitalista despietat, tant Más País com Compromís van actuar com a diputats extra del PSOE i ho van criticar perquè volen una política sense soroll, mentre que Yolanda Díaz no va dir res. Aquesta és la suposada esquerra transformadora. En canvi, Belarra va rebre el suport dels independentistes d’esquerres, com Maria Pérez (ERPV), la qual cosa t’indica quins són els teus vertaders aliats polítics.
Després, Yolanda Díaz no va eixir en defensa d’Irene Montero i de la Llei Trans quan va rebre atacs per part de la dreta i d’un sector del PSOE encapçalat per Carmen Calvo. Només va publicar un tweet celebrant l’aprovació de la llei.
Tampoc va eixir en defensa de la Llei Només Sí És Sí i d’Igualtat enfront dels atacs dels jutges i mitjans de comunicació reaccionaris, seguits per la reforma del PSOE que implica tornar al Codi Penal de la Manada. Ni tan sols després de les paraules de Pilar Llop, dient que no és tan difícil demostrar una «heridita». El súmmum va ser quan va deixar soles Belarra i Montero durant la votació de la reforma.
Seguidament, la negativa a dir quin sistema de primàries tindrà Sumar per a decidir el pes de cadascun dels partits que el conformen. Tant Podemos com EU li van fer propostes de primàries (Podemos vol primàries obertes i s’oposen MP i Compromís perquè saben que no tenen pes en l’àmbit nacional) i, de nou, no ha dit ni que sí ni que no, sinó tot el contrari.
Malgrat això, EU ha anat a la presentació de Sumar, on Yolanda va tindre moltes bones paraules cap a Más Madrid, però no cap a EU, que és el seu partit i contra el qual competeix Más Madrid, qui va rebutjar un acord de coalició amb UP. El mateix ha fet Compromís al País Valencià, però en l’àmbit nacional sí que volen perquè no tenen pes. Tot això denota un fort electoralisme. Serà un escàndol que Yolanda no faça campanya per UP per a les eleccions del 28M o només on hi haja unitat de l’esquerra.
I una de les majors incoherències és que Proyecto Drago, el nou partit d’Alberto Rodríguez, va estar a eixa presentació, quan Yolanda Díaz es va desmarcar de les demandes de Podemos perquè li tornaren l’escó.
Per altra part, em va parèixer una profunda falta de respecte el seu discurs sense referències a Podemos; i cap a ERC i Bildu, als quals va acusar de fer politiqueig pel vot en contra de la reforma laboral, quan precisament gràcies a aquests el govern ha aconseguit aprovar tres pressupostos generals i diverses mesures socials. Mentrestant, el PSOE ha intentat allunyar-los d’UP, culpant-los per exemple del fracàs de la reforma de la Llei Mordassa. Joc que han seguit determinats sectors d’esquerres i això només serveix per a blanquejar el PSOE que mai va voler derogar eixa llei.
En definitiva, va ser un discurs buit, sense parlar de Llei d’Habitatge, de l’OTAN, d’Ucraïna, de la República, d’una energètica i una banca públiques, etc. Diàleg i molts somriures, però amb Podemos no perquè fa molt de soroll i amb els independentistes tampoc perquè fan politiqueig. Només ens queda el PSOE i la patronal. No em pareix un diàleg molt progressista, la veritat.
La ignomínia suprema fou l’entrevista a El País, on va dir que sense Podemos, Sumar no seria un fracàs i va definir a Irene Montero com una política (a seques), a Mònica Garcia com una gran amiga, a Felip VI com a rei d’Espanya i a Amancio Ortega com a moda gallega. Crec que queda clar que Yolanda Díaz no té cap interès per una coalició amb Podemos, sinó que vol ser una espècie de Cs amb un aspecte més progressista que no qüestione el règim del 78.
Amb aquest panorama, és possible la unitat de l’esquerra? Doncs amb Sumar ho veig inviable, excepte que s’adonen que Podemos és la força majoritària a l’esquerra del PSOE i que, sense ells, Sumar serà un Más País 2.0.
Però com açò pareix prou improbable, en la meua opinió, Podemos hauria de negociar una coalició per a les generals amb tots els partits independentistes d’esquerres, que a més a aquestes últimes van aconseguir 2 milions de vots enfront del mig milió de MP/Compromís. Una coalició a la qual hauríem d’incorporar els sindicats de classe i els col·lectius socials, per descomptat. Si aleshores Sumar vol negociar de tu a tu i respectant a tothom, bé. I si no, que guanye el millor.
Soc conscient que eixa coalició no seria gens fàcil, però crec que seria la millor forma de defendre un programa totalment d’esquerres i contrari al règim del 78. Una adaptació de les Tesis d’Abril de Lenin: No a la guerra; tot el poder per a la classe treballadora; dret a l’autodeterminació dels pobles; cap suport al règim del 78 (excepte a polítiques socials), ni a la UE ni a l’OTAN; i República socialista. Si perdem, almenys ho farem rodejats de bona gent. Prefereix perdre al costat de Rufián, Iñarritu, Vehí i Rego que al d’Errejón i Baldoví.
I qui sap? Igual ens votem els 26 milions d’espanyols als quals afusellarien els reaccionaris.
