Disculpareu els seguidors del revolucionari rus que parafrasege la famosa obra de Lenin al meu titular. Però la darrera victòria de Milei a l’Argentina m’ha fet pensar en com s’està estenent la moda de posar gent que sembla torrada del tot. A banda del mateix Milei, hi ha Bolsonaro, Trump, Boris Jonshon, Díaz Ayuso i la gran majoria del govern israelià. No és que siguen més o menys de dretes o que tinguen propostes més o menys radicals o que siguen més o menys agressius amb els rivals polítics. No és açò. O no és soles açò.
És que diuen coses incongruents, es contradiuen a si mateixos, actuen de forma estranya, difonen –i diria que es creuen- burdes mentides i, molt sovint, no pareix que hi haja una relació lògica entre el que diuen i la realitat material on vivim.
I tot i açò –o potser precisament per açò- guanyen eleccions i tenen un poder d’atracció brutal entre nous electors sense que parega que els passe factura entre els conservadors tradicionals.
Jo no soc un analista tan genial ni conscienciós com Lenin però, per resumir, semblaria talment com si el capitalisme, en un moment d’embufec final, travessat per múltiples crisis sistèmiques i amb l’espasa de Dàmocles de l’esgotament dels recursos penjant d’un fil a punt de trencar-se, decidira que l’única solució que pot oferir-nos és la bogeria i l’evasió de la realitat.
Evasió que ja no es limita a l’entreteniment o al consumisme, sinó a la mateixa realitat. La gestió política, que seria el sinònim de màxima realitat, s’escindeix de la realitat i el debat és impossible. Perquè no hi ha cap argument racional a debatre ni cap programa polític al qual oposar-se. Només frases soltes sense sentit ni possibilitat de comprensió. El soroll de la motoserra de Milei com a únic punt programàtic.
La imatge del govern israelià cometent un genocidi davant dels ulls de tot el món mentre citen frases bíbliques com a justificació és una de les millors metàfores d’un món contemporani on pareix que ja hem votat –no tots, però sí una gran majoria- al meteòrit.
Qualsevol diria que davant la dificultat dels reptes que ens imposa la crisi civilitzatòria i davant la franca debilitat de les alternatives que proposa el sentit comú, la sociopatia és un valor a l’alça. «Si el món està boig, doncs que el dirgisca un boig», pareixen dir les urnes, just quan més necessitàvem el cap clar.
És cert que hi ha forces molt poderoses –sobretot econòmiques- darrere aquests personatges, però és indubtable que per a molta gent, el missatge de «tot anirà bé» que transmeten –la «canyeta i llibertat» d’Ayuso- són una espècie de música d’orquestra enmig del naufragi. Solucions? Ni una. Arreglen alguna cosa? Més aviat el contrari. Però al seu favor cal dir que l’alternativa tampoc arregla massa cosa i almenys ells són més divertits.
I en uns temps on els virus no existeixen i «sempre ha fet calor a l’hivern», doncs és igual la realitat.
