A València el Regne és història; el País, geografia. Geografia cordial. Terreta.
Vila-real fou la primera població incendiada per tropes borbòniques a la Guerra de Successió, el 12 de gener de 1706, quan es disputaven l’herència de Carles II Carles III d’Àustria i Felip de Borbó. No calia. Moscoso, forçat a alçar el setge de Sant Mateu per l’avanç de l’exèrcit de Peterborough des de Barcelona, podia haver passat de llarg de camí a València, però decidí assaltar i cremar la vila per a «universal escarment» quan li van tancar les portes, calent com anava.
Era el moment àlgid de la fase revolucionària antisenyorial dels maulets, la pagesia valenciana a qui Basset havia promés la fi dels drets feudals al camp en nom del rei-arxiduc en desembarcar a Altea l’agost del 1705. En efecte, només entrar a València el mateix Peterborough restabliria l’orde feudal per manament reial, i enviaria Basset al front meridional i l’empresonaria al poc, tot ficant al capdavant un virrei noble en la persona del comte de Cardona. L’alegria dura poc a casa del pobre i, de reis, ni els de la baralla. D’ací, tot seguit, el crit popular maulet «Visca Basset abans que Carles III» o la dita «Carles Tres i Felip Cinc m’han deixat amb el que tinc» del pagés amb el cul a l’aire.
La crema de Xàtiva després d’Almansa i l’abolició dels furs i institucions del Regne de València, assimilat, que no incorporat, a Castella pel Decret de Nova Planta de 29 de juny de 1707, explica que un socarrat per les dues cares, el vila-realenc jutge i cronista de Xàtiva Carles Sarthou Carreres, creador i primer director del seu museu, decidira penjar-hi de cap per avall el retrat del venjatiu monarca imposat pel seu avi Lluís XIV i la força de les tropes del duc de Berwick.
Ni abans ni a continuació d’Almansa i d’Utrecht hi va haver cap estat unificat de nom Espanya. El Regne de València, com la resta de la confederació catalanoaragonesa tret de Menorca, sota la Nova Planta va seguir com l’estat patrimonial que era en la monarquia legitimista tradicional, però endavant sotmés al rei absolut i satèl·lit de Castella en lleis, institucions, càrrecs i llengua oficial «por el justo derecho de conquista» i l’omnímoda voluntat del Calçallarga que no ens deixà ni el dret civil propi, el que encara ens nega el PPsoE. Navarra i els senyorius bascos, fidels al Borbó, seguiren en plenitud foral. En proclamar Lluís I, el rei dels set i mig (15 de gener a 31 d’agost 1724) per renúncia de son pare, «…en los pendones que haya de levantar esa Ciudad de Valencia y demás ciudades y villas de este Reino han de ponerse las armas de Castilla en el mejor lugar y después las de ese Reino. Y en las aclamaciones se ha de decir Castilla y Valencia», manà la Cort de Madrid.
Hispània és el nom llatí d’una península d’Europa, sembla que derivat del púnic «terra de conills» per l’abundància de rosegadors que hi trobaren en arribar fenicis i cartaginesos, que ha evolucionat vers Espanya, España o Espanha, en català, castellà i portugués respectivament, un mot polisèmic.
Hi ha qui pensa, cridant-lo, en un selecte equip amb samarreta roja que competeix en diversos esports, sobretot futbol, i el poder ho aprofita per a fidelitzar masses de «supporters» acrítics.
El 1625 el comte-duc d’Olivares aconsellava Felip IV de Castella i III de València (Felip I, el Bell, consort de la reina Joana I, la Boja, de Castella, a València no compta): «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey de España. Quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo». Intentar-ho el 1648 provocà a Barcelona l’alçament i Guerra dels Segadors, amb la pèrdua del Rosselló i mitja Cerdanya a mans de França, i la independència de Portugal. Tot i això, Camoens a «Os Lusiadas» diu pels portuguesos: «…espanhois somos e de espanhois nos devemos prezar todos os que habitamos esta península». Sembla que ja han desistit.
Fins ben entrat el XIX els títols reials són plurals i les monedes dels Borbons deien «Hispaniarum et Indiae Rex», rei de les Espanyes i de les Índies, d’acord amb la monarquia legitimista i patrimonial d’Antic Règim amb diversitat de regnes i territoris, amb furs o sense, però l’absolutisme volia lleis i corts febles com les de Castella per fer i desfer a voluntat sense furs ni entrebancs com els que ens defensaven a la nostra confederació. L’estat unificat i injustament uniforme dit Espanya, bastit pel pacte no escrit entre els privilegiats, noblesa i clero isabelins que no podien mantenir-se més temps, i una minsa burgesia liberal incapaç de fer una revolució com a França, fracassats els intents de Baiona (1808) i Cadis (1812) a la Guerra del Francés i al Trienni (1820-1823), caldrà esperar-lo un segle llarg i superar a més tres dures guerres per véncer i fer callar la forta tradició foral carlina.
