Està clar que som lliures de compartir el contingut que vulguem a les nostres xarxes, però de vegades travessem la línia i ens deixem en evidència. Com a element de difusió per a compartir missatges, notícies o una simple foto de les nostres vacances, internet no falla, però tampoc no ho fa per a delatar el fer-ho veure que gran part dels usuaris manifesten. De què serveix publicar una foto o difondre un missatge si et sents alié a eixa lluita i només ho fas per l’aprovació o pel que s’espera de tu? Ens han absorbit, està clar: les xarxes ens han absorbit.
Cada dia, des de fa temps ens empassem informació innecessària tan sols obrint una aplicació. En el compartiment d’aquesta sobreinformació sempre hi ha dues cares, qui publica i qui llig. Sense entrar en una anàlisi profunda, està clar que són les dues cares de la moneda. Qui publica espera que el seu missatge arribe a la màxima gent possible, perquè per això ho fa, i qui ho llig és perquè segurament li interesse, ara bé, qui ix perdent sempre és el receptor. La quantitat d’informacions insignificants que rebem s’ha convertit en el nostre passatemps preferit. Per què anem baixant la TL al Twitter quan ja hem llegit el que ens interessava? Per què encara veiem històries a Instagram quan els nostres amics han publicat les fotos que volíem?
La comparació que des de fa un temps fan alguns usuaris dels mitjans i les xarxes és cínica, no tenen res a veure. Quan agafem un diari i el llegim sabem què ens interessa, on anem, i de fet, quan un titular no ens atreu, passem de notícia. Però això a internet no passa, és difícil que no caiguem en l’interés de les vides alienes. Per no parlar de la quantitat de publicitat que ens empassem sense voler-ho. No filtrem el tipus de contingut que ens interessa i és per això que el nostre filtre acaba sense funcionar.
Potser hi ha un problema gros ja digerit per tots nosaltres quan pensem que utilitzem les xarxes per a saber d’actualitat, però acabem contaminats per qualsevol trama secundària a la qual mai li hauríem parat atenció si no fora perquè ha aparegut de manera misteriosa a les nostres pantalles.
No hi ha límit per a pair tota la informació que rebem al moment, el límit sobrepassa el nostre interés i acabem absorbits pel panell lumínic. Des de quin moment la sobreinformació ens ha menjat i el filtre s’ha esborrat? Potser la nova manera d’utilitzar les xarxes és una simple evasió de la realitat creada per aquells que no els interessa que filtrem, que pensem i que analitzem.
