La revista Saó, de reconeguda i llarga història ocupant-se del País, ha encetat un diàleg obert per a tractar el tema de la identitat. De la valenciana, naturalment.
Des de Freud a Durkheim, i quina casualitat tots dos d’origen jueu encara que no practicaren de tal, el tema de la identitat, de les identitats personals o col·lectives, ha estat un motiu recurrent al si de la nostra societat occidental. Una qüestió, però, que no apareix tant en aquelles cultures d’altres àmbits. Per alguna raó serà…
El fet és que, sobre la nostra, qui posà el dit a la llaga va ser, una vegada més, certerament, Joan Fuster.
Ací no ens estendrem sinó amb un petit article. Però el debat convé. D’identitats n’hi ha moltes i de perifèriques un fum.
Donada la consideració que els valencians tenim una identitat, en aquest sentit, només podem manifestar, ara i ací, una generalització òbvia, passem a la identitat perifèrica.
D’aquest tipus en tenim per a tots els exemples. Perifèries administratives, territorials, culturals, econòmiques, etc. Qui en vulga més que pare el cabàs!
Si ens fixem en la territorial, en el sentit d’un espai concret, limitat ni que siga de forma artificial per altres perifèries, podem veure que sobre una porció determinada de terra, suposem, per exemple, les comarques del nord del País Valencià, es pot constatar que és una zona territorial perifèrica. Però respecte a què? Ah, vet ací la qüestió capital. Però plantegem el tema considerant que hi ha, per a aquestes comarques, uns centres que les situen en lloc secundari. Tant des de la centralitat política, com des de la geogràfica. «I no digo más aunque pudiera…», que deia el Sancho Panza.
Així aquestes comarques cauen al marge de la ciutat, vulguem o no capital de l’autonomia. Però igualment són perifèriques, més encara, si es considera el centre polític estatal. Que al si mateix d’aquestes comarques hi ha també una jerarquia en diferents conceptes, és clar. Però no hi entrarem ara en eixe punt.
Fins ací la consideració que la perifèria, com la identitat, existeix. Ens quedem ací? O fem proposta? No tenim l’espai per a ser agosarats. Millor dediquem-nos en una primera instància a dibuixar. A descriure. Per a una millor comprensió.
Aquestes comarques, de poca població dins el conjunt valencià, i comparativament, amb molt de territori buit, han estat transformades per l’allau de gent immigrant. Des dels 50 i 60 per la fugida dels autòctons i, també al mateix temps, i posteriorment, per la vinguda massiva, principalment en els 80 i 90 i 2010.
Però si es passava de 260.000 persones el 1870 a les 580.000 el 2019, en aquells temps això suposava l’1,70% de tot l’Estat; ara és l’1,2%. És a dir, poca cosa en tots els sentits. Així doncs, encara que en termes territorials tenen prou existència, en els demogràfics i polítics és minsa (Toledo amb 85.000 h té 6 diputats al Congrés, Castelló amb 280.000 h en té dret a 5).
Hi ha identitat més o menys clara. Ser de Castelló diu alguna cosa. Però en termes polítics, que és finalment on es juguen les faves, es comprova clarament, sense entrar en més detall, com som perifèrics.
El conjunt de dades, fets i condicions que es poden argüir donen prou material per a considerar aquestes comarques com perifèria. Aquest de les perifèries i el centre és un debat que, juntament amb el de la identitat, cal plantejar una vegada i una altra. Perquè encara que en un punt determinat pot haver estat resolt un problema relacional, els canvis que la globalització suposa fan necessari el debat i la reflexió.
