L’amor romàntic, més que un fenomen biològic, és més aviat un fenomen sociocultural. És a dir, una creença comuna establerta, en relació de causalitat circular amb el consegüent sentiment -que, en interioritzar-se per mitjà de la socialització primària, de la socialització secundària i de la socialització en els grups de pars, acaba prenent-se com a “natural”. Meravelles de l’essencialisme, doncs.
Però la “naturificació” de l’amor romàntic no sols necessita de les institucions i els grups de pars, sinó també, per exemple, del concurs dels mitjans de comunicació/incomunicació com ara la televisió, el cinema, la ràdio, la premsa, la literatura, les cançons…
En definitiva, que sense la immersió del subjecte en un univers encerclant i totalitzant en què l’amor romàntic regne a plaer i que penetre pels porus de la pell, no és possible la “naturalització” de l’amor romàntic.
El tret principal de l’amor romàntic serà la idealització de l’Altre, un “és veritat allò que desitge que siga veritat”, sostingut per la percepció i el coneixement inútil1, que provocarà que només siga el subjecte i “enamorat” i ningú més qui veja les virtuts de l'”amat”. Un autoengany, doncs, total en la mesura que implica la pèrdua de la consciència de la realitat. L’alienació, vaja!
Un altre tret -en relació de causalitat circular amb l’anterior–, la codependència. El “Sin ti no soy nada”, que canta Amaral. En efecte, l’amor romàntic és una relació tan fusional que comporta:
- Només creure que hom és algú dins d’eixa relació.
- La pèrdua de dignitat per a aconseguir l’”amor” de l’Altre – especialment en cas de ruptura.
- La pèrdua de l’Altre pot abocar a l’enfolliment o a l’autodestrucció.
I, com a metàfora de l’amor – romàntic, valga la branca de Salzburg de l’escriptor, Stendhal2. Si tirem una branca sense fulles a les mines de Salzburg, la branca s’amararà de sal humida i ens semblarà una branca de diamants. Però si la posem al sol, tornarà a ser la branca de sempre. És a dir, la visió de la branca sense fulles com a branca de diamants vindria a ser la visió de l'”enamorat” de les virtuts inexistents de l'”amat”
I de la mateixa manera que a les il·lusions seguixen desil·lusions, als autoenganys seguixen desenganys. Unes eixides possibles en el cas de l’amor romàntic:
- El dol: segons el psicoanalista, Sigmund Freud, el despreniment de la libido (capacitat amorosa) del subjecte amat3, esplèndidament plasmat en la pel·lícula Splendor in the grass4 d’Elia Kazan.
- La redefinició de la relació amb l’Altre: estimar-lo/la tal com és –sempre que siga estimable, és clar.
Les dos opcions, evidentment, alliberadores. No debades l’amor romàntic comporta esclavitud i patiment.
————————————
(1) La percepció inútil (el filòsof, Clément Rosset) i el coneixement inútil (el psicòleg, Abraham Maslow) es poden sintetitzar amb un “ho veig i no m’ho crec” i un “ho crec encara que no ho veig”.
(2) Del amor, Sthendal, Alianza Editorial.
(3) Lo perecedero de Sigmund Freud, Obras completas, i Duelo y melancolía, El malestar en la cultura, Sigmund Freud, Alianza Editorial.
(4) Esplendor en la hierba, Elia Kazan.
