Davant la convocatòria de vaga general per al 29 de maig (una vaga històrica per al País Valencià) el cabal de dubtes, cauteles i pors regolfen pels canals establerts i pactats per a la contestació. Són tants anys d’ofensiva cognitiva contra els imaginaris de les classes populars, que el sentiment de derrota furga les nostres entranyes desfermant totes les il·lusions alienes al sistema social i econòmic imposat.
La primera regla del manual del colonitzador és restar l’autoestima al colonitzat. Sense autoestima i confiança no es pot mantenir el coratge necessari per a defensar la comunitat i el territori i sense coratge desapareixen totes les il·lusions. ¿Si no tens forces ni il·lusions per defensar, per què lluitar?
Per tant, el primer gran esforç que hem d’exercir va lligat, certament, a aquesta qüestió. La colonització cognitiva de les nostres ments per part del capital i dels seus aparells de contenció i opressió ens atomitza i ens fragmenta dels impulsos reflexius que generen l’autoestima i la il·lusió, però també de la capacitat de rebre “l’ajuda” de la resta d’elements del que queda de les nostres comunitats quotidianes.
Tenint en compte aquesta qüestió, és certament extraordinari que l’obstinació del poble valencià i l’autoestima del que som capaços de fer en una situació d’emergència, haja cristal·litzat en un moviment popular disposat a passar a l’ofensiva. La gota freda i la criminal gestió de Mazón, dels Borbons i del règim oligàrquic espanyol són el detonant de molts greuges històrics, però tenen la virtut d’haver-nos mostrat cruament la realitat tal com és fora de subterfugis i construccions discursives garbellades pel capital i l’estat espanyol.
La vaga general és, doncs, la resposta popular (entre altres) que toca davant d’aquest exercici de supèrbia, opressió i dominació que està executat l’immobilisme oligàrquic espanyol. I aquesta vaga general s’ha de convertir en el moment de la confluència de totes les lluites fragmentades d’arreu del país i en una jornada de lluita nacional-popular que ressitue el poble valencià en un front de lluita comuna, és a dir, en una germania d’alliberament nacional.
Es tracta de continuar amb els processos acumulatius d’experiències en lluita conformant una tendència crítica-pràctica dirigida a superar les formes de control establertes mitjançant les intervencions polítiques i sindicals al servei de l’ordre colonial. Pressionant aquests espais perquè es posicionen a favor nostre, però sense oblidar que són aliats estratègics del capital i de l’estat i que formen part de la seua dominació formal.
Per tant, el procés de confluència popular ha de passar, necessàriament, per una estratègia autònoma a aquests elements encara que tàcticament cerquem la seua col·laboració. Volem, per descomptat, una convocatòria més ampla (més enllà dels sindicats combatius als quals no podem més que felicitar per la seua valentia) però no estem disposades a cedir, a aquests “agents socials” (CC.OO, UGT, PSOE/SUMAR), la nostra autonomia en la conducció del conflicte. Hem d’entendre que el poder d’aquestes organitzacions governamentals o que viuen per ell (polítiques, sindicals i culturals) rau en la seua capacitat de garantir la governabilitat i l’extracció de capital del nostre país i la nostra obligació passa per promoure el desbordament de les seues bases i no pel reforçament de les seues burocràcies.
La no participació d’aquestes organitzacions, però, o el possible boicot a la jornada de lluita no ha de descol·locar les forces populars, perquè l’objectiu d’aquestes és autocentrar-se, constituir-se com a subjecte i anar recollint experiències de lluita pel camí de l’alliberament. Sols la convocatòria de la vaga per part de la CNT, la CGT, la COS i Intersindical Valenciana ja és una victòria pel que té de desobediència cap a aquells sindicats que neguen la seua possibilitat. I la reconstitució d’un teixit nacional disposat a passar a l’ofensiva després del treball d’aquests mesos de preparatius, d’assemblees i d’encontres entre les classes populars autoorganitzades, pot inaugurar un nou temps on la desobediència deliberada i continuada a aquestes normes socials acabe apropant-nos a la ruptura, a la transformació social i a l’alliberament nacional.
A la resposta que des d’alguns col·lectius i organitzacions ens donen quan busquem la confluència: fa falta múscul. Ha arribat l’hora de contestar-li que tenim moltes ganes de fer gimnàstica. Ganes i raons. Sols falta que continuem apostant per una reconstrucció democràtica; que estem disposades a treballar per la unitat; que la generositat amb les oprimides (que som totes) es convertisca en solidaritat; i que la ràbia contra els opressors descolonitze les nostres consciències alliberant les nostres dinàmiques de lluita i deixant via lliure per materialitzar les nostres il·lusions d’un País Valencià millor.
