A mi, com als gats, no m’emborratxa la metafísica. Llorenç de Villalonga
Prendre per suposat que la identitat és una cosa “natural” i eterna és tan comú en el nostre context que sembla que ja pertany al nostre inconscient col·lectiu. Una prova: la seua regularitat a nivell individual entre nosaltres.
D’ahí, la refractarietat existent a una creença de tipus sociològic per molt que es mostre o demostre la seua bondat. És a dir, que la identitat, potser, es forme en un context concret a través d’una interactuació dialèctica entre nosaltres i l’Altre amb qui ens identifiquem o contraidentifiquem.
En conseqüència, res d’estrany, doncs, que la visió essencialista negue els canvis d’identitat encara que siguen evidents. Com ara:
- Els que es produïxen en les alternacions, una mena d’estructures de plausibilitat. Per exemple, en una conversió religiosa.
- Els que es produïxen en la vida quotidiana – puntuals o no- com per exemple:
a. La falsa identitat que es desenrotlla quan s’anul·la la nostra autopercepció real, i només es dona credibilitat als pensaments i imatges que un Altre significatiu i influent tinga sobre nosaltres mateixos.
b. El pseudoself: la màscara que ens formem per a amagar-nos per inseguretat ontològica en la interactuació amb l’Altre.
La tendència, per tant, de la visió essencialista serà a donar-nos una autovisió distorsionada, aïllada de les evidències, que actuarà com el Teorema Thomas, i un autèntic cercle viciós de difícil o impossible eixida en serà una de les conseqüències. .
Més pertinent, doncs, sembla l’enfocament existencialista: “l’existència és prèvia a l’essència”; “som el que fem”, que deia el filòsof Jean Paul Sartre; complementat amb aquest pensament del sociòleg, Lluís Aracil: “Fer-se una biografia és fer-se un self”.
Un dels principals avantatges: la construcció permanent de la nostra identitat. Per exemple, a partir dels nostres fets com a punt de partida- sempre tinguent en compte que la teoria determina allò que observem, com deia el físic Albert Einstein- arribar a unes conclusions provisionals mitjançant la inducció i la deducció. Un procés que necessita, evidentment, evitar caure en els autoenganys.
I amb la identitat més objectiva alcançada i el caràcter de profecia que s’autocompleix, podrem, potser, seguir millorant la nostra biografia i continuar construint la nostra identitat, etc. Un apassionant cercle virtuós que, per real, dinàmic i esperançador, avala la bondat de l’enfocament existencialista i invalida de quall, per fal·laç, estàtic i determinista, l’essencialista.
