El capitalisme caníbal i la cristal·lització de la seua expressió política, el neronisme ideològic, és una mostra fefaent del procés decadent assolit per les societats enjardinades en l’anomenat món occidental. Governs i institucions imperials i militars en mans d’una oligarquia totalment allunyada dels interessos generals del planeta i de la immensa majoria de la humanitat.
Maquinàries professionalitzades per al saqueig i l’opressió del planeta, i les nacions que el componen, no dubten a aplicar la lògica imperialista i colonialista a tota la materialitat fora de les seues cambres de confort pel sol fet de continuar la lògica suïcida del règim capitalista. Del tot com a mercaderia a la determinació del fet que el poble elegit és l’oligarquia que ho pot permetre (i el seu reflex invertit que representa entre les classes pauperitzades la violència individualista de la llei del més fort) és un pas letal per a la història de la humanitat.
Destruir qualsevol mena de comunitat, de subjecte autoorganitzat, es converteix, per tant, en part fonamental de la lluita de la dominació per a la consolidació de la seua hegemonia totalitària. Destruint les comunitats i la seua història (per a aquesta tasca serveixen els exèrcits tecnològics d’armes i desinformació) la societat es converteix o en una massa que com a únic referent obté una ficció màgica on omplir el no-res que deixa la pèrdua de l’existència o en el subjecte d’un genocidi total. Distintes velocitats criminals per a un únic objectiu: l’eliminació de la contestació.
Aquesta ficció que amaga superficialment el no-res, aqueixa lenta i agònica que aparentment no conclou amb el genocidi, però et converteix en còmplice passiu en observar quasi immòbil la seua materialització, impedeix orientar-se en la vida i, per tant, impedeix qualsevol mena de correcció, dràstica, de l’opressió colonial que vivim. La política del no-res, la nihilista, neronista i caníbal, és la lliure expressió de l’esperit dominant i neix de l’allunyament de la cultura capitalista envers la política democràtica i les expressions populars d’aquesta. I és el programa totalitari de les classes dominants i la seua lògica imperialista.
La política genocida, que hui va sumant atrocitats per tot arreu, no manté un altre significat que el que per a les oligarquies governants l’existència de les classes populars i de les nacions subalternes sols aconsegueix mantindre un mínim d’interés si és amb el propòsit de la seua salvatge explotació. No som més, dintre de la seua lògica demencial, que recursos per a l’acumulació de capital, com el ramat en una macrogranja, i les nostres il·lusions, patiments o demandes han de ser tractades, per tant, amb la mateixa lògica de l’extermini.
Els esdeveniments en curs a escala planetària són la confirmació que l’imperialisme entra en una nova fase de colonització i opressió genocida. Des del Sudan a l’Argentina i de Palestina al País Valencià les diferents formes d’expressió dominant utilitzen i fomenten la fragmentació social per a la sembra d’un caos que mantinga el vincle de dependència total dels oprimits envers els opressors mentre l’acaparament dels recursos materials per a l’acumulació de capital avança amb el beneplàcit de les estructures creades per esmortir-lo.
Dintre d’aquestes formes d’expressió colonial i on la dominació total de l’individu pel capital l’allunya de les realitats comunitàries, per tant, debilita a aquests fins a quasi destruir-los, un nou subjecte polític lluita per existir i reconstituir-se: l’ésser colonitzat. Aquesta individualitat turmentada, fracturada i portada al límit de la seua salut, física i mental, lluita constantment contra la seua gran contradicció. Per una banda, se sent aclaparada i aterrida; però, per altra banda, la força de l’alliberament batega dintre seu (ocultada per tota una xarxa de fem en forma d’informació que balcanitza les seues comunitats entrebancant l’encontre, l’experiència i la catarsi mitjançant la revolta) lluitant contra la son narcotitzada amb l’esperança en la recomposició dels lligams comunitaris que encara recorda i en la construcció d’uns altres de nous.
El conflicte s’aguditza i davant de les multituds de formes de cooptació enllestides per a perpetuar les derrotes populars, les desobediències es multipliquen moltes vegades a la desesperada (ocultades i silenciades) i centenars de milers de persones mostren un malaltís interés a deixar aquesta forma de no-vida, esforçant-se per trobar espais de llibertat i autonomia des d’on mostrar les seues formes de disconformitat mitjançant un multivers de lluites populars d’alliberament i ruptura. I que mostren l’essència positiva de la seua negació en els piquets revoltosos en Mercavalència, els talls de carretera sense mediació, les protestes, vagues i barricades als carrers, les conferències, xarrades i actes públics d’apoderament i desobediència, la ràbia de dirigir-se a qualsevol delegat colonial per a dir-li que no ens representa, al carrer, a la Diputació o en la signatura d’un conveni laboral que oficialitza la teua submissió.
La presa de consciència continua esguitada de moltes confusions ideològiques i d’una il·lusió delirant en el fet que aquesta lluita pot dirimir-se sense un conflicte brutal i penós. Els grans processos rupturistes i revolucionaris no solen adoptar una forma cristal·lina i pura, existeixen a espentes i redolons i entre derrotes i desil·lusions obtenen, i a lloms de la ràbia l’obstinació i la disciplina, les espurnes de satisfacció i d’orgull de la revolta que possibiliten l’esclafit social i l’enfrontament descarnat. L’objectiu de la dominació és imposar un resultat favorable per a les classes dominants, és a dir, que les classes populars facen finalment el que les elits governants, realment existents, volen d’elles; mentre que l’alliberament social, en canvi, no és altra cosa que la mobilització permanent de les forces populars en una única direcció: la destrucció de la dominació, en tant ser el resultat d’un sistema que perpetua la colonització afectiva, individual, comunitària, nacional, internacional i natural, en totes les seues formes i expressions.
Els grillons de les cadenes es tanquen en cercles concèntrics. L’alternativa colonial és aclaparadorament brutal. O dominació cognitiva o militar. O Netflix o drons. O una forma combinada d’ambdues contencions. La nova fase imperialista ofereix clarament el seu programa dominant i aquesta ofensiva parteix des de les mateixes fronteres de classe dels nostres pobles i ciutats. Des dels conflictes de despossessió envers les classes subalternes (obrers, camperols i desarrelades de la terra) als processos d’homogeneïtzació dels pobles i la destrucció de les seues singularitats. Fora de la realitat que ens han estat inoculant durant dècades, l’opressió nacional és vital per a aquesta nova ofensiva del capital imperial a la recerca de la seua supervivència. De fet, des d’aquest punt de vista, i sols des d’aquest, s’entén el present dislocat i boig i la seua dinàmica militarista: l’opressió nacional i la lluita per la sobirania i la descolonització és la clau de volta que explica tots els marcs geopolítics actuals mentre que la lluita de classes és la ferramenta imprescindible per a la ruptura amb les dinàmiques hegemòniques del capital i la superació dels límits imposats per al desenvolupament democràtic en les societats actuals.
La lluita per l’alliberament nacional és inseparable de la lluita contra la dominació social o de classes i és per això que la reconquesta de la personalitat històrica de qualsevol poble oprimit és, en paraules d’Amílcar Cabral, el seu retorn a la història mitjançant la destrucció de la dominació imperialista a la qual estava sotmès. Igual que l’impuls del conflicte d’alliberament des de les classes populars i treballadores significa la destrucció de les cadenes del capital, el ressorgiment de les comunitats de lluita i la consolidació d’un projecte autogestionari, democràtic i revolucionari: la Germania Socialista d’Alliberament Popular.
