El passat diumenge, el Teatre Calderón d’Alcoi va acollir la vintena edició dels Premis Ovidi, un esdeveniment clau per a la música en valencià. Des d’ací vull donar l’enhorabona a tots i, sobretot, totes les premiades. També al Col·lectiu Ovidi Montllor, per crear un espai de visibilitat i per fer una gala tan emotiva i necessària.
Les notes de premsa ja avançaven una dada destacable: la gran presència femenina a les nominacions. Aquest fet no és casual, sinó el reflex evident d’una realitat cada cop més consolidada. Les deliberacions del jurat valoraren la qualitat de l’escena, posant el focus en les veus femenines.
Enumerar tots els grups i solistes amb lideratge o presència de dones és una tasca inacabable. Des de Bèrnia fins a Abril, passant per Palmer, Esther, Colomet, Malifeta, Tesa, JazzWoman, El Diluvi, Sandra Monfort, Carraixet, Va de Dones, Naina… i tants d’altres noms que podrien omplir de llarg qualsevol programa de mà.
El COM, amb els premis, i el Feslloc, amb la seua programació, són dos exemples de com es valora la música al País Valencià. L’ecosistema que hem creat està format per reivindicar causes com el feminisme, el col·lectiu LGTBI, l’antiracisme, el poder popular, entre altres, que constitueixen la idea d’antifeixisme. Les dones ens sentim acceptades, valorades i tenim espais on exposar els nostres projectes musicals sense sentir cap classe d’impediment.
Ara bé, la pregunta incòmoda arriba quan sortim d’aquest entorn de confort. Què passa quan la nostra mirada va més enllà dels espais on ens solem moure? Fora, o inclús dins del País Valencià, s’aposta al cent per cent per les propostes femenines? La realitat és que, fora d’aquest univers, la música feta per dones encara lluita per guanyar espai i reconeixement. La majoria dels festivals encara aposten per grups d’homes com a caps de cartell i continuen tractant els grups femenins en segon pla.
Els Premis Ovidi són més que un simple reconeixement musical. A través d’aquest col·lectiu es visibilitzen projectes que lluiten contra l’oblit i la indiferència. Durant la gala, el president Jesús Barranco va posar sobre la taula una comparació tan reveladora com punyent: amb el pressupost destinat només al festival “Som de la Terreta”, organitzat per celebrar el Dia dels Valencians i Valencianes, s’haurien pogut finançar més de dos-cents anys de gales dels Premis Ovidi. La ironia és evident i parla per si mateixa; il·lustra fins a quin punt la música en valencià encara ocupa una posició modesta en la distribució de recursos i prioritats institucionals, tot i la seua vitalitat i el seu impacte cultural.
Cal seguir exigint a institucions, mitjans i programadors el mateix compromís que mostra el Col·lectiu Ovidi Montllor, entre altres plataformes: apostar sense reserves per la pluralitat i la igualtat real en un circuit que cada vegada està més present en la nostra societat.
