Recorde ser molt menut i notar que alguna cosa ens feia diferents dels altres. No als altres del meu voltant, per altra banda, en aquell moment una comunitat prou homogènia, sinó als altres irradiats pels canals de comunicació cultural, el cinema i la televisió majorment. Alguna cosa no encaixava en un discurs dominant que feia que ens avergonyírem de ser allò que érem i de fer públiques les nostres formes de sentir i expressar-nos.
Recorde el xoc d’anar-hi a una escola on ja no parlàvem la nostra llengua i on, inclús, algun xiquet més major podia fer burla de la nostra parla «paleta» sent ell mateix d’arrels rurals castellanes o aragoneses.
Recorde els diumenges de paella a casa els iaios on tota la família ens ajuntàvem a dinar i a passar una vesprada de tertúlia, riures i família. I com jo m’amagava davall de la taula dels majors a escoltar les converses i em quedava bocabadat amb les històries de la «pava», del front de Terol o de la repressió franquista.
Recorde sentir la meua iaia maleir Franco per haver allistat el seu germà Ferran (que havia fet un parell d’anys de guerra) en un batalló de castic per als «rojos» després de la desfeta i pujar-lo en un tren borreguer per a, tres anys després, tornar-lo tuberculós a morir a la casa de la Punta.
Recorde també la meua iaia en alt, indignada, comptant com el març del 39 dos camions carregats de llauradors del poble enfilaven la carretera de la devesa, anomenada pels franquistes la «carretera de los mártires», per a no tornar més i on son pare, Fernandet el Geroni, era baixat en el darrer moment, motor en marxa, deixant els seus amics i companys darrere (segurament també la seua dignitat) però salvant la vida.
Recorde nomenar la repressió patida pel seu oncle (no recorde ara el nom) condemnat a mort per anarquista, homosexual i president del comité local de la Punta i commutada després per set anys de presó.
Recorde com es comentava, quasi a cau d’orella, com la repressió franquista va expulsar la nostra família, els Barquers de la Torreta, per a construir el nou llit del Túria i com la Guàrdia civil detenia i estovava a la caserna de Malilla a qui s’oposava fermament (anys després vaig conéixer la filla d’un d’aquells hòmens, Empar la bandolera).
Recorde com pels volts del 80 varen expulsar la meua altra família de la séquia del Rei per a construir l’estació de ferrocarril de la Font de Sant Lluís, assolant l’alqueria familiar i expulsant-los al nucli urbà de la Fonteta i al Molinet.
Recorde quan, en aquell moment d’expulsió, es parlava de la lluita de Sant Antoni (llogaret de l’horta també) i de la seua resistència i posterior repressió, a cavall i a garrot, per a la construcció de l’actual Mercavalència.
Recorde anys després, una assemblea familiar al sequer de la meua tia Rosariet, just en acabant la faena dels camps, on tragueren café i coca en llanda i mon tio Batiste demanà la paraula, i assenyalant el cel, amb la boina calada, el caliquenyo entre les dents i la faixa ben apretada, llançà una sentència que no oblidaré mai: «La terra mai serà del llaurador -va dir en una veu que semblava venir d’algun moment de la revolta de les germanies- sempre serà de l’estat i quan ell vulga ens la furtarà».
També recorde com les dues primeres màquines excavadores en tocar la terra del Molinet s’encengueren com una falla la primera nit i la cara d’orgull que tenia el veïnat l’endemà al matí.
Recorde com fugint de l’estigma de ser de classe llauradora (cal tenir ofici em deien sense parar), i després de fer el servei militar, vaig moure a Mallorca a treballar en la construcció. També la participació en les primeres vagues de la CNT a l’illa i les primeres detencions per causes sindicals. I recorde, com si ho vera ara, com la meua iaia, orgullosa, sempre deia que jo no era el primer de la família en ser de la central anarcosindicalista.
Recorde una pasqua tornar a casa i anar a l’església de la Punta a una assemblea i veure l’expressió radical de la unitat popular: centenars de persones en peu de guerra, joves assaltant centrals elèctriques i el veïnat disposat per al combat. Recorde tornar a Mallorca, deixar-ho tot i regressar per a la lluita.
Recorde un dia davant d’una de les moltes càrregues policials a l’horta veure com el senyor Joan Ribó corria cagalló per séquia per una senda per no ser detingut mentre una persona major histèrica s’enfrontava a les forces d’ocupació cridant «ETA mátalos».
Recorde com les forces d’ocupació rodejaven la meua casa de les set del matí a les huit de la vesprada per evitar que poguérem eixir a atacar-los mentre enderrocaven altres cases.
Recorde com davant aquestes agressions la ciutat i tots els pobles de la «contornà» ens donaren l’esquena llevat d’alguna excepció honorable com la gent que després constituí Per l’Horta, els maulets i un sector anarquista encapçalat per l’ateneu del cabanyal i el «Malas Pulgas». També, com oblidar-ho, que en el pitjor agost de la resistència el nucli de la Punta de l’altra banda de l’autopista del Saler celebrava les seues festes i revetlles mentre a nosaltres ens reprimien amb crueltat.
Recorde la meua tia Isabelín, Carme la Garrofa, Carme Albors i la líder del poble Carmen González, davall la pluja i rodejades de les forces d’ocupació, orgulloses i temibles en la seua rebel·lia, parant l’ofensiva destructora de les màquines excavadores.
Recorde la meua detenció i el meu empresonament per integració en banda armada sense cap prova i amb un sol motiu: l’expansió de la por entre les persones resistents. Sis mesos en FIES 3 en un mòdul rodejat de nazis «levantinos» i on vàrem haver de defensar els nostres interessos a les braves.
Recorde, també, la gran mostra de solidaritat de la gent llibertària i de com en una manifestació a la presó, en el primer mòdul que vàrem estar (érem quatre companys), va propiciar-se una mostra de solidaritat dels presos colpejant les portes de les cel·les, llançant rolls de paper encesos pels barrots i cridant en favor de la llibertat dels detinguts. També recorde com ens varen treure de «Txabolo» i vàrem ser amenaçats de mort pels carcellers.
Recorde, perquè m’ho han contat, com la policia feia befa sobre la meua situació de reu davant dels meus companys mentre enderrocaven la nostra casa i recorde el jutge davant meu, rodejat per un home i una dona encaputxada de la guàrdia civil, rient mentre el fiscal obria el Codi Penal i deia que la petició fiscal era «només» de deu a quinze anys de presó.
Recorde eixir finalment amb càrrecs d’organització il·lícita i veure el meu poble devastat però encara amb persones resistint i a la «Unificadora», la meua associació de veïns, encara insistint judicialment.
Recorde com ma mare em contava que encara recordava com son pare i son iaio anaven a pagar els arrendaments de la terra als Trenor i als Escolapis, i com varen fer un esforç titànic per comprar la terra (més de dos anys sense comprar-se ni unes espardenyes) i com poc després, una terra que havia estat en mans dels senyorius de sempre, en tan sols una generació en mans de qui la treballava, era recuperada per l’estat i el capital «pel bé comú».
Recorde el que val la propietat privada per als pobres i com sense cobrar ni un duro en indemnitzacions la crisi del 2008 va deixar a ma mare sense sa casa de Castellar i com la meua família tornava a ser el que sempre havia sigut: uns llauradors sense terra.
Recorde com finalment vàrem cobrar uns diners i el procurador se’ls gastà (els del 70% de l’associació) per a després llançar-se d’un huité pis, deixant-nos en una mà davant i una altra darrere. També recorde com ningú es va fer responsable en el primer moment i com, anys després, la família del procurador pagà amb unes accions d’Abengoa que dies després es declarà en fallida.
Recorde com el nostre advocat ens demanà la seua part d’uns diners que nosaltres no havíem cobrat i com hem anat guanyant un judici darrere de l’altre, però encara així el Tribunal Superior ens diu ara que el mal ja està fet i que és impossible revertir el que hi havia, reblant el clau d’un despropòsit històric que avala una obra il·legal i immoral i que ens sotmet com a poble utilitzant «el justo derecho de conquista».
Recorde Joan Ribó, ja alcalde, rebent l’associació de veïnes de la Punta La Unificadora i com, en la meua cara, ens demanà que ens desmobilitzàrem i deixàrem governar els «nostres» donant-nos per sentenciats i exposant-nos, amb una fatxenderia insuportable, que l’únic que féiem mobilitzant-nos era perjudicar l’actual govern i quan, jo mateix li vaig dir, que d’això res, que nosaltres no sentíem com a nostres aquelles forces que anaven contra nosaltres i el nostre poble, estirà els peus damunt de la taula i és recolzà amb les mans darrere del coll: la reunió havia acabat. També el recorde, anys després, cridant no a la ZAL a la plaça de bous, per uns interessos purament electoralistes.
Recorde tot açò i moltes més coses que em guarde. I perquè recorde tot açò, no puc oblidar com han tractat la meua gent i el meu poble. Però el que no puc tolerar i de cap de les maneres estic disposat a engolir-me, és que em diguen que no som un poble dominat i colonitzat i que les nostres autoritats polítiques i institucionals no estan al servei d’uns interessos aliens a la nostra societat i País.
Ací entre Rovella i francs i marjals a l’entrada de la devesa, rodejats del port de Madrid i d’una ciutat que sempre ens ha maltractat, hem lluitat sense descans els darrers cent anys (jo diria que de sempre) i cada viatge en som menys i estem més rodejats i tristos. Però he de dir, que refugiat al Brosquil de Castellar, la meua família i jo, encara treballem la terra i resistim.
Vull pensar que si cadascú furga en la seua història el que trobarà, amb tota seguretat, és un pedaç de la història del nostre país maltractat i humiliat. I per això pensem que aquest ocultament s’ha d’acabar, que aquesta por atàvica de poble maltractat ha de ser vençuda i que, deixant de culpar-nos per aquest maltractament prolongat, hem d’enllestir, (ja fem tard) les nostres ferramentes de lluita i d’alliberament.
I com va fer el meu oncle Batiste, aquesta vegada sense apuntar al cel sinó al capital i al seu gestor anomenat hui en dia règim del 78 i sempre corona espanyola, combatre el responsable d’aquesta situació sense descans per lleialtat a tantes persones oprimides que han estat i estan resistint per la llibertat i la dignitat del nostre poble i les seues classes treballadores.
