L’Amfisbena, segons la mitologia grega, és una serp amb dos caps, una a cada extrem del cos, molt verinosa que menja formigues i té la capacitat d’avançar o retrocedir sempre de manera amenaçant. El moviment d’avantguarda i rereguarda és, doncs, circumstancial i tàctic per a ella, ja que és capaç de controlar estratègicament tot el territori per on actua.
No hi ha, probablement, cap mite grec, sempre tan recurrents, que siga capaç, mitjançant la metàfora, de descriure amb tanta exactitud el que representa en l’actualitat el règim del 78 i la corona espanyola per al País Valencià i les seues classes populars.
La visita de la personificació de l’Amfisbena al poble de Paiporta el diumenge passat, és la mostra de com, aquesta serp, esbandeix el seu verí indistintament a destra i sinistra.
El règim del 78 en la seua estructuració històrica ha tingut la virtut d’entendre que la millor garantia per a la seua supervivència era dotar-se d’aquestes dues formes, personificades amb els diferents caps, per assegurar el control permanent de la seua dominació.
I les seues representacions actuals, perfeccionades i guarides des de la caverna més profunda de totes les dictadures patides en el nom de la corona, són el progressisme i el feixisme. El progressisme i el feixisme no són antagònics, ambdós són representacions dels interessos de dominació del règim i, per tant, tant un com l’altre, necessiten l’existència d’aquest i viuen i s’articulen i resolen les seues necessitats i contradiccions.
Des del moment de trencament amb el marc hegemònic imposat pel règim que significà la manifestació històrica en favor d’un habitatge digne, contra la turistificació i en defensa del territori del 19 d’octubre a València i Alacant, l’empoderament popular, l’autoorganització i, el més important, la participació decidida del jovent i en especial de les dones, havia descol·locat i deixat sense arguments tant al progressisme com al feixisme al País Valencià.
L’empoderament i l’autoorganització popular és la millor arma antifeixista i es preveia un atac del cap progressista per a fagocitar el moviment, però la DANA, i la gestió criminal dels governs colonialistes, endarrerí la seua aparició, entre altres coses, per la brutal i extraordinària implicació popular en salvar, de la criminal actuació del govern de Mazón, els pobles atrapats amb el fang.
Els fets de Paiporta, naturals i legítims en qualsevol dels pobles que estem afectats per l’actuació criminal dels governs espanyols i valencià, es recaragolen fins a l’extrem i, simultàniament, es veu avançar els dos caps de la serp intentant frenar el moviment d’empoderament del poble valencià. El feixisme com a guarda de corps despistant la monarquia de les seues responsabilitats (actuals i històriques) i al progressisme, des del minut u, magnificant la presència d’aquest i abandonant el terreny a les corregudes per l’aparent participació dels feixistes en els aldarulls.
És igual que el poble de Paiporta tinguera raons sobrades per a exterioritzar la seua ràbia, i tant se val que la maniobra mediàtica feixista per manipular els fets tinguera com a propòsit amagar Mazón de les seues responsabilitats i rescatar la figura del rei de la ira popular. Per a aquesta esquerra progressista, el poble no serveix més que per a consumir, callar i votar bé, i l’horitzó de transformació social que promou aquesta acaba sempre després d’unes eleccions i mai amb un qüestionament radical de l’ordre social.
Així i tot, caldria revisar, però, la pràctica aquesta de condemnar o abandonar un conflicte perquè transiten o participen els feixistes en ell. Eixa radicalitat i intransigència, per part del progressistes, no l’exerceixen al parlament o en les institucions (on també actua l’extrema dreta) i sí als carrers, fàbriques o camps on la presència dels goril·les moltes vegades no existeix més que a les xarxes socials.
Caldria revisar-la perquè fa pudor, com si fos un subterfugi per amagar la simple realitat que el que els espanta, realment, no és la presència de l’extrema dreta, sinó que és l’empoderament popular i que aquest qüestione l’ordre del qual viuen les seues estructures i els seus dirigents.
No tinc cap bola de vidre, però m’afanyaria a assegurar que en qualsevol conflicte de l’actualitat, la presència del feixisme és un fet estructural i, per tant, si l’esquerra que no vol ser del règim corre darrere del progressisme, la monarquia espanyola, el capitalisme i el colonialisme, perduraran.
El feixisme i el progressisme s’enfronten i s’escaroten des dels despatxos d’advocats, d’assessors i de mitjans de comunicació sobretot. Per a eixes persones les classes populars som una ferramenta a utilitzar per als seus interessos particulars. Enfront d’aquesta realitat, la unitat popular i la consolidació d’aliances comunitàries és l’arma més eficaç que podem utilitzar per a combatre’ls.
Aleshores, cal construir amb l’esforç de les organitzacions socials valencianes, els sindicats de classe i les organitzacions populars una Germania d’alliberament nacional i lluitar, amb molta intensitat, per canviar el marc d’interpretació del present.
O empoderament popular o barbàrie!!
