Un bon amic, d’aquells que saben coses em va explicar que ja fa temps, que en el moment de l’esclat de la bombolla immobiliària i les exigències alemanyes de retallades i austeritat, bona part dels quadres i càrrecs socialistes estaven per fer un salt endavant, blindar els drets socials amb un referèndum i reptar la Unió Europea a expulsar a l’estat espanyol de l’euro. També Belén Gopegui, explica a la fantàstica i molt ben documentada novel·la «Acceso no autorizado» que per la mateixa època hi havia un pla governamental per utilitzar els diners del rescat bancari per crear una gran banca pública amb les cendres del sistema de caixes i finançar la reindustrialització del país.
No sé que hi haurà de cert en aquestes històries. Només sé el que va passar i que no és res de tot això, sinó tot el contrari: Zapatero –sí, el mateix Zapatero considerat el president més a l’esquerra de la història del PSOE- va acceptar totes les ordres de Merkel, inclosa la reforma constitucional, i va regalar el govern al PP sense cap revolta interna digna de menció dins del partit.
Sempre he vist el Partit Socialista com un partit sistèmic del Règim del 78. Creador del GAL, encobridor de les tortures –fins al punt que el seu actual ministre de l’Interior va ser repetidament condemnat pel TEDH per no investigar-les-, amb boníssimes relacions amb Joan Carles I, defensor de l’OTAN, en contra del dret d’autodeterminació i clau a l’hora de mantenir el País Valencià en un infrafinançament i abandonament crònics.
Però sense que tot açò anterior deixe de ser cert, també ho és, que el PSOE ha estat vist com un intrús per als qui realment manen a l’estat espanyol, sobretot als centres de poder reals i orgànics. Alguna cosa així com un mal tolerable sempre que no es passara. Per açò ja li van muntar una mena de «lawfare» a Felipe González en el seu moment –bé, llavors totes les acusacions eren veritat, que també ajuda- perquè consideraven que ja s’estava passant de permanència al govern. I ara hi tornen amb una campanya –un poc destrellatada, també cal dir-ho– contra Pedro Sánchez, qui, a més, ha tingut la gosadia de trencar un pacte de ferro no escrit del Règim, que és que les forces a l’esquera del PSOE no podien entrar al govern. Si a més li sumem el fet que la dreta actual ja no és la dels 1980 i 1990, sinó que és molt més extremista i antidemocràtica, ja tenim el còctel perfecte. De la campanya de mentides i assetjament constant des del 2018, als intents de desestabilització social, les concentracions durant setmanes davant les seus socialistes, el boicot judicial a les mesures legislatives i ara la imputació de la dona de Sánchez basada en «fake news».
El PSOE que alegrement ha col·laborat amb les campanyes de «lawfare» contra l’independentisme català o, per omissió, amb les que van afectar Podem o Mónica Oltra, ara es troba amb les conseqüències d’haver intentat cohabitar amb la bèstia.
Ja ho vaig escriure fa un any, però ho torne a deixar per ací: «el PSOE ara denúncia les desinformacions i injúries que pateix Pedro Sánchez –la darrera, el ‘perfil psicològic’ publicat per El Mundo– i a ningú se li escapa que si la dreta no guanya les pròximes eleccions, podria passar qualsevol cosa en aquest sentit. Perquè sí, que el PSOE és part fonamental del règim, però sempre que accepte el tornisme. I si aquest no es produeix a les urnes, es produirà d’una altra forma».
No tinc massa esperança en un canvi de rumb dels socialistes i, naturalment tampoc crec que accepten els meus consells, però sincerament pense que si volen sobreviure políticament, el camí més intel·ligent seria la confrontació directa amb la dreta i els seus tentacles –inclòs el judicial- i abraçar unes polítiques socials i un federalisme realment desacomplexats –abandonant Madrid al PP- per tal d’esdevenir hegemònics als territoris fotuts històricament pel centralisme i on viu la majoria de gent.
Perquè, com al 2008, la història no està escrita i sempre hi ha alternatives.
