“Una consulta popular i un referèndum els guanya qui els convoca” és el títol de l’article que em va publicar Diari La Veu el 25-02-25, en què “vaticinava”, equivocadament, per fortuna, un percentatge molt baixet de suport al valencià, per part de pares i mares dels i de les alumnes del sistema escolar valencià en la consulta sobre la llengua base en les escoles i instituts efectuada fa un mes. El resultat d’eixa elecció, favorable a esta llengua, encara que per la mínima, ha sigut una gran notícia, per a la nostra llengua i per al poble valencià en general, i celebre moltíssim haver-me equivocat. Eixe referèndum no l’ha guanyat qui l’ha convocat. I rectifique el sentit d’eixa màxima, perquè els referèndums o consultes populars no sempre els guanyen els convocants. El resultat de la consulta mencionada un exemple del que dic, de no ser certa la màxima referida. De Gaulle, Pinochet i Cameron van vore que les seues propostes polítiques eren rebutjades en els referèndums que ells mateixos convocaren. En el franquisme n’hi hagué dos, guanyats pel Caudillo, amb el 93% i 95% de vots afirmatius a les propostes governamentals, respectivament. Com era d’esperar.
Respecte a l’esmentada consulta sobre la llengua vehicular en les escoles, l’alta votació al valencià en moltes ciutats i pobles mitjans i menuts en zones valencianoparlants, 75%, 90% i més, implica una decantació per esta llengua de bona part de votants conservadors o de dretes, a més, òbviament, d’electors d’orientació progressista i/o valencianista i nacionalista . Això ens du a col·legir que per a deturar la baixada en l’ús d’este idioma i aconseguir recuperar-lo, cal la transversalitat ideològica i social, cal la participació i aportació de tots, o de la gran majoria, dels grups polítics i socials valencians. Perquè com diem, el valencià és de tots o no serà de ningú. I no hem d’entestar-se que això no és possible, perquè en l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es donà la col·laboració dreta-esquerra. Hi va haver transversalitat i consens. En un cas, governant el PSPV-PSOE i en l’altre, el PP. Una altra cosa és que això ara no és fàcil, però ho hem d’intentar, ara i sempre.
Però la llum, per l’alegria pel resultat de la consulta referida, ha quedat enfosquida per la notícia de la retallada dràstica al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i en general a les subvencions a la promoció del valencià. I ateses les manifestacions d’un dirigent de Vox, hi haurà més mutilacions de les quanties destinades al foment d’esta llengua.
La Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de la CV disposen que s’arbitraran mesures especials de protecció per a ‘les altres llengües espanyoles’, i que “S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. Però la retallada a l’AVL i al valencià en general, d’especial protecció no té res, no és una simple reducció, sinó una autèntica amputació.
València o com ho diem els valencians?
Ara també tenim la polèmica per l’encàrrec de l’Ajuntament de València al professor jubilat i membre de l’Acadèmia de la Llengua, Abelard Saragossà, d’un informe sobre l’accent gràfic del nom de la ciutat de València. Com sabem, actualment, i des de fa uns quants anys, oficialment, el nom de la capital s’escriu amb accent obert, València, a pesar que la immensa majoria de valencianoparlants pronunciem eixa e amb accent agut. I ja que tenim eixos fastidiosos signes gràfics, correspondria, per lògica, l’accent tancat sobre la e del nom de la capital valenciana. Ocorre com en què (pronom relatiu i interrogatiu), perquè, però, sèrie, època, que incomprensiblement, els hem d’escriure, obligatòriament, amb signe obert, a pesar que en la variant valenciana de la llengua els fem tancats.
L’explicació d’això pareix que és per evitar una excessiva discrepància amb les altres varietats de la llengua compartida. Però discrepàncies, n’hi ha moltes reflectides en l’ortografia i en la morfologia normatives, com en aprén/aprèn, café/cafè, conéixer/conèixer, francés/francès, terratrémol/terratrèmol; febra/febre, nàixer/néixer, redó/rodó, taxiste/taxista; traure/treure; flegma/flema, flegmó/flemó, hòmens/homes, jóvens/joves i moltes més. I no per això es desfà la unitat de la llengua, de la mateixa manera que no es trosseja el castellà per les diferències lèxiques i d’una altra índole entre tots els països castellanoparlants.
Abelard Saragossà ha rebut alabances pel seu treball rigorós i argumentat, en el cas de l’accent sobre València, com en la majoria d’altres propostes, però també crítiques per acceptar la comanda del consistori municipal de València, governat pel Partit Popular i Vox, Però cal recordar que el professor i acadèmic Saragossà, en coherència, amb la parla valenciana, proposa eixa grafia des de fa molts anys, en els seus llibres i en propostes públiques per a entitats i partits polítics, sobre l’accent i sobre molts altres aspectes de la normativa complicada que tenim. I igualment hauria acceptat eixe encàrrec, o algun altre, si li l’haguera fet el govern del Botànic, o qualsevol institució governada pel PSPV-PSOE, Compromís, Sumar, Podem o el que siga. A més, és dels que opinen, com molts altres, jo entre ells, que la política lingüística deu tindre caràcter transversal. Això és una prèdica constant en ell, perquè esta llengua es podrà refer si contribuïxen valencians de tots els colors polítics, o s’afonarà a poc a poc. Si un ajuntament, com ha fet el de València, demana una col·laboració lingüística a qui invoca la transversalitat per al foment del valencià, i este s’hi nega, a on quedaria eixe discurs transversal del professor Saragossà i de molta gent interessada que esta llengua es recupere i perdure indefinidament?
Per cert, que bé viuríem sense accents i sense paraules i símbols sacralitzats!
