A un any de les mobilitzacions agràries que recorregueren el nostre país i el nostre entorn més immediat, la situació al voltant de la nostra capacitat de producció d’aliments sans i de qualitat està en un moment d’alarma molt preocupant.
El País Valencià ha perdut 13.544 hectàrees de cultiu en els darrers cinc anys i no és casualitat, com a colònia interna de l’estat espanyol que som, que sols el nostre territori represente el 17% de l’abandonament de terres al conjunt de l’Estat. Una de cada cinc parcel·les òptimes per a la producció d’aliments està en guaret o directament és reconvertida en solar especulatiu o massa forestal destinada a ser combustible per als incendis incontrolables.
Mentre el ritme interanual de pèrdua de terres amb capacitat productora d’aliments creix un 1,59% (unes 2.770 hectàrees en 2024) l’índex interanual per al turisme continua multiplicant-se fins a arribar al 14% i el govern actual accelera la implantació de les fotovoltaiques triplicant la seua capacitat en un any (convertint-se en top ten les importacions de materials fotovoltaics) i afavorint, amb la flexibilització de la seua normativa, la implantació de megaprojectes empresarials en detriment de l’autoabastiment comunitari.
Per altra banda, però directament relacionat també i sumant horrors a aquestes dinàmiques extractives, es continua afavorint una activitat minera (més de 500 explotacions arreu del país) amb una legislació de 1973, modificada al principi dels vuitanta sense cap garantia mediambiental i en benefici d’una oligarquia molt específica (territorialment i econòmicament parlant) i condicionada a l’explotació d’una classe treballadora empobrida i desarrelada al servei d’un mercat tauleller que utilitza les comarques interiors del país en una orgia descontrolada i destructiva vehiculant l’empobriment envers el despoblament.
La política econòmica dissenyada per al nostre país des de la metròpoli (Turisme, logística, mineria i «renovables») i executada sense pietat PER TOTS ELS GOVERNS AUTONÒMICS (amb més o menys virulència) es basa d’una forma inapel·lable en la imposició de la política econòmica extractivista i en la destrucció de la nostra sobirania com a poble i, en especial, en la destrucció de les nostres xarxes autònomes de producció i distribució d’aliments.
I mentre tota aquesta destrucció sembla que cau del cel (se’ns presenta l’alternativa extractivista com una solució al despoblament i a la improductivitat i no com, ausades, la responsable d’aquesta situació de vulnerabilitat) al caliu dels nous temps es manté, com a condició necessària per a la seua efectivitat duradora, l’arraconament de les nostres arrels i aspectes culturals i econòmics diferencials que fan al nostre poble com a únic i, per tant, simplement existint mantenen l’esperança d’una cosmovisió autònoma dels interessos dominants dintre del capitalisme imperant.
És dins d’aquesta lògica dominant on la pesca, l’agricultura i la ramaderia autòctona i tradicional (també la indústria derivada d’aquesta) es converteixen en una activitat econòmica residual dintre de la seua planificació capitalista i vol ser reconvertida en activitat agroindustrial, és a dir: en una activitat mercantil en mans del totalitarisme capitalista i dislocat dels interessos generals.
Perquè dintre d’aquesta lògica mercantilista, la sobirania del nostre poble no és l’element vertebrador dels interessos productius i no importen ni les comunitats, ni els territoris ni la natura ni la cultura. A aquests interessos dominants, als quals haurem d’incloure a totes aquelles forces que han col·laborat en aquesta arquitectura enllestida durant el franquisme i continuada per tots els governs autonòmics, només els interessa l’acumulació de capital en un procés de reforçament de la metròpoli i, per tant, i per això, necessiten un País Valencià pertorbat i fracturat que no tinga la capacitat de controlar la seua alimentació aconseguint, amb aquest procés, un poble incapaç de bastir un enfrontament que qüestione el modus operandi colonial i, per això mateix, no puga transformar les dinàmiques d’opressió ni tan poc identificar les raons d’aquestes pertorbacions assegurant així la colonialitat social, econòmica i cultural.
El pla de l’estat espanyol i dels seus governs autonòmics es basa a desplaçar a les comunitats locals que feien servir els mecanismes creats, des de baix, per a la producció i reproducció dels aliments i de les forces que els creen i transformen, a la perifèria productiva (sector serveis) debilitant els llaços comunitaris històrics creats durant eixos processos productius i destruint les seues estructures de distribució dels aliments (mercats) i de socialització popular.
Traslladant els modes de producció i distribució d’aliments del xicotet camperolat a les grans empreses capitalistes (la majoria fora del nostre territori) el que s’està aconseguint és invertir el concepte, encara que fins a cert punt informal, d’un tipus de sobirania popular que passaria de mantindre el control de la producció de l’alimentació i, per tant, d’exercir un gran poder de decisió en les qüestions socials i econòmiques, a un tipus de dependència/servitud que, a partir de la cosificació de l’aliment (mercantilització capitalista), passaria a convertir la finalitat del sistema agroalimentari en un negoci amb el sol objectiu d’acumulació del capital i no, com era fins al moment de la fagocitació capitalista, a la consolidació d’un sistema agroalimentari socialment, culturalment i econòmicament amb capacitat de reproducció òptima de si mateix.
Des d’un punt de vista nacional, econòmic i social la finalitat d’ambdós projectes difereix radicalment fins a formular alternatives antagòniques i, per tant, enfrontades. Un on la sobirania alimentària ens ajude a treballar sempre des de la possibilitat de gaudir de les hegemonies i sobiranies des d’un punt de vista comunitari i enriquidor i on mitjançant processos democràtics podem controlar l’impacte negatiu en nosaltres (salut), en les comunitats (equilibri laboral i control en les decisions distributives i productives) i, finalment, nacional (autoabastiment i defensa del territori); o un altre on la visió agroindustrial ens enverina per l’obtenció de beneficis, explota les nostres comunitats fragmentant-les i impossibilitant la seua democratització, destrueix un territori de manera quasi irreversible o deslocalitza la producció d’aliments de les nostres comunitats empobrint-nos de recursos vitals i destruint la nostra autonomia i la nostra sobirania en dependre del mercat capitalista per a alimentar-nos.
Així, acords com el de Mercosur (decidit sense la participació de cap estament valencià llevat de les cadenes logístiques de distribució), amb l’entrada massiva de productes agroalimentaris provinents de Sud-amèrica, sumat a la crisi de costos del xicotet camperolat que dona com a resultat l’abandonament de les explotacions i la manca de relleu generacional, afavoreix que polítiques com l’enllestida per l’actual govern criminal de Mazón, aprofitant el shock provocat per la gota freda per facilitar l’especulació urbanística modificant la llei d’horta, avance amb les dinàmiques colonials de destrucció de la nostra sobirania i la seua lògica demencial.
La resposta del govern assassí i saquejador de Mazón representa a la perfecció la realitat disfuncional que patim. Davant la demostració del model fallit dissenyat per al País Valencià des de la metròpoli, li volen afegir més destrucció estructural modificant les lleis per a desprotegir un terç de l’horta a la comarca homònima i afavorint tota mena d’activitats terciàries amb caràcter general. Però aquesta dinàmica que pot semblar un desgavell, si deixem d’entendre la nostra relació amb Espanya com una relació d’igualtat i l’observem des de l’òptica colonial, deixa de ser una bogeria (dintre de la seua lògica) per a convertir-se en la demostració de la imposició colonial de l’estat espanyol cap al poble valencià i el seu territori.
En les nostres mans està tenir la capacitat de canviar la mirada rere la qual analitzem la nostra situació i condició social, cultural, econòmica i nacional per així poder continuar avançant en la revolta camperola per una xarxa autònoma que lluite per la sobirania alimentària. Perquè un poble que no és capaç d’alimentar-se per si mateix mai serà lliure.
