Fa uns dies que tots els debats relacionats de prop o de lluny amb la literatura giren al voltant de la venda de l’editorial Periscopi al Grupo Planeta. L’editor i anterior propietari de Periscopi, Aniol Rafel, es va deixar entrevistar i, des d’aleshores, tothom hi ha ficat cullerada.
En l’entrevista que publicà Vilaweb, la major part de les coses que es van anar dient eren o bé conegudes, o bé previsibles. Les conegudes eren de caràcter, diguem-ne, general: l’esquifidesa del mercat, les vendes petites, el desgast d’haver de fer comptes per a pagar les factures… Les previsibles afectaven només el món particular de l’editor: Periscopi no travessava cap crisi, sinó que el darrer any i mig havia estat rodó en vendes. Les xifres eren bones. Per això era el moment de vendre’s el negoci. A més, dins de Planeta, tot continuarà igual per a Periscopi: l’editor –que continuarà al capdavant–, el catàleg, el tracte amb els autors i amb les llibreries… Fins i tot, conservaran les oficines que ara tenen.
Però si tot continuarà igual, per què ha calgut vendre? No hi ha secrets. L’editor no amaga que ha passat alguna angoixa per a pagar les nòmines. La seva i la de les altres cinc persones que treballen en l’editorial. Potser és veritat el que diu i no ha patit el darrer any i mig, però sí que va patir els dos anys anteriors. Tant se val. Hi ha massa editors i massa pocs lectors disposats a comprar llibres. El món editorial és un pou de misèria. Els correctors cobren misèries. Els traductors, si cobren i no ho fan per fer-se la il·lusió que són «traductors», cobren menys que misèries. Els autors, si fa no fa, igual. La impremta cobra perquè no hi ha més remei. El llibreter cobra, perquè si no, tancaria. El negoci, com a negoci, és ruïnós per a la majoria. I la prova es troba en un supòsit que comparteixen l’entrevista i les respostes que ha suscitat, que insisteixen una i una altra vegada que Periscopi és una «editorial mitjana». Un «editorial mitjana» per a la qual treballen sis persones.
Si fos una formatgeria, amb cinc empleats traginant formatges amunt i avall i el propietari pencant darrere el taulell o fent comptes a la rebotiga, no es consideraria una «formatgeria mitjana». Qualsevol persona que sap les beceroles de la vida, calcula que les empreses mitjanes són les que tenen setanta, noranta, dos-cents empleats. Per baix de cinquanta, les empreses són «petites». Amb sis persones amb aspiracions a cobrar un sou normal cada mes, Periscopi navegava com podia. Pagava les nòmines i pagava les factures. Segons l’editor, a costa de «renúncies i autoprecarització». Què vol dir? Que treballava molt i que cobrava poc.
En el món literari tothom és precari i ho continuarà sent. També els editors. El més estrany és que el món literari tendeix a crear fantasies increïbles sobre la pròpia solidesa comercial. Durant els darrers quinze o vint anys, mentre s’enfonsava una editorial rere l’altra, es parlava del «mercat del llibre» i de l’«augment de vendes», o dels vint-i-quatre milions d’euros facturats en el Sant Jordi del 2023. La realitat és una altra. La realitat és que fins i tot les suposades grans editorials, com ara Planeta, o Penguin Random House, no són editorials. Són una altra cosa. Tenen cadenes de distribució, canals de televisió i productores cinematogràfiques. Tant se’ls en dona vendre un llibre com una carxofa.
