Els molesta la dolçaina i els molesta el tabal, els irrita la muixeranga, ja siga la subtil melodia que s’enlaira cap al cel de la imaginació, ja siga la construcció humana que també s’enlaira a tocar els límits de la destresa humana i de la física. Els indigna la música popular que beu i es nodreix de la tradició que naix de les festes i els treballs d’aquells que ens van precedir en aquestes terres.
I, si ens referim a la nostra llengua, el que mostren és, simplement, odi. Només cal veure la fel que li ix de la boca al portaveu de Vox quan declara que vol estrangular l’AVL. Una vegada més, la dita que ens diu que una imatge val més que mil paraules la clava. I el cas és que ells —no sé si ingenus o fatxendes— es creuen que parlen la llengua de Cervantes i de Garcilaso, i no saben que el que mig articulen és —amb sort i gràcies— la llengua dels trilers i, els més il·lustrats, la de Torrente (i demane perdó a Santiago Segura que és, encara que no ho parega, bastant més elegant que aquests personatges sinistres, encara que siguen destres, de l’extrema destra). No, no és la llengua de Cervantes la que ells usen. Ja voldrien! Ja voldríem! Cervantes admirava el Tirant i la llengua amb què Joanot Martorell la va escriure. Si foren anglesos, tampoc emprarien la llengua de Shakespeare, parlarien la llengua de l’últim hooligan d’un equip de tercera regional.
Alguns d’aquests estranguladors vocacionals odien el que no coneixen, que és la manera més primitiva de l’expressió humana. En canvi, hi ha altres, dels que promouen i inciten les estrangulacions, que al darrere —independentment de les seues coneixences i desconeixences— amaguen obscurs propòsits i, en alguns casos, inconfessables frustracions. Les conegudes maniobres de distracció, aquelles que usen els trilers quan et fan mirar la mà esquerra mentre et foten la cartera amb la dreta, ara tiren mà de l’obertura d’un accent, adés del topònim idoni per a un lloc o demà de la valencianitat d’un determinada paraula o expressió. De babaus que es presten al joc de la distracció, sempre n’hi ha. Cas a part són els que tenen la mira curta, per als quals tot allò que no han escoltat a sa casa o al seu barri és estranger.
Sé —i ho sé perquè en conec— que hi ha persones vinculades al PP (des de militants amb càrrec a simpatitzants o simples votants) que s’estimen la dolçaina i el tabal, la muixeranga i les expressions culturals que fem els valencians, també la nostra llengua. Vull pensar que algunes d’aquestes persones se sentiran molestes amb tots aquests despropòsits que els de Vox imposen a Mazón per sostindre’l, abans de deixar-lo caure pel precipici en el moment que millor els (con)vinga. També imagine que algunes altres intenten fer malabars argumentatius i altres palles mentals per justificar els atacs “dels seus” a allò que s’estimen i respecten o que, com a mínim, no els molesta. Perquè als altres, als trilers, als xulos del pati d’escola, els esmussa tot allò que ens fa ser som com som, és a dir valencians i per això ens odien i mosseguen. No sé com s’anomenarà la síndrome del que odia allò que ha representa i ha de preservar. Cap tota aquesta fel en la paraula autoodi?
Ara li ha tocat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i també al tabal i la dolçaina i, com no, la Muixeranga enguany repeteix (ja en vam parlar ací mateix ara fa un any).
Ací callar, consellers, diputats, alcaldes i regidors del partit que sigueu, és atorgar. El temps posarà a cadascú al seu lloc.
