Des de fa setmanes em pregunte sense parar perquè últimament escolte una vegada i una altra Julio Iglesias com si fos la seua fan més incondicional. I no sols l’escolte, reconec que fins i tot m’he sorprés acompanyant algunes de les seues cançons de coreografies impossibles davant de l’espill del bany. Desconec si aquest comportament desconcertant, que ha sorgit de manera sobtada, té alguna base científica o no, però el cas és que els dies passen i de moment aquesta estranya atracció no minora.
Transite sense més ni més, entre l’amor i el desamor, de manera incontrolada, mentre netege el peix, prepare croquetes de les restes del putxero, planxe la roba o els cabells, o lleve la pols. De moment, pel que fa a la jornada laboral soc capaç de suportar-la sense caure en la temptació d’escoltar de fons «Si me dejas no vale» o «Me olvidé de vivir». I en casa, de tant en tant, encara li soc infidel amb els habituals de la meua selecció musical, però de tota manera els meus fills, ja comencen a mirar-me amb inquietud.
El meu desconcert és tal que fins i tot he repassat de dalt a baix, amb insistència, tots els llistats que he trobat en Google estil «los 34 síntomas con los que tu cuerpo te avisa de la llegada de la premenopausia». No sé, més que res per descartar que aquest poguera ser un d’aquests símptomes i que fins ara ningú m’haguera alertat que això passaria.
Tampoc ningú m’havia avisat que amb la premenopausa els meus pits agafarien vida pròpia. Vaja, que segons passen els dies, vaig assumint amb resignació que, donades les circumstàncies, hauré de plantejar-me seriosament un canvi en la meua vida laboral. No ho haguera considerat mai, però en cas de seguir per aquest camí, puc garantir fermament que en 2025 acabaré opositant a socorrista de qualsevol platja californiana. En principi a mi Malibú m’aniria bé, no sé com ho veurà la resta de la família, però mai m’haguera imaginat que aquesta seria la sorpresa que em tenia preparada el destí.
De veres, havia sentit parlar de símptomes diversos com l’ansietat, l’insomni o el de canvi brusc de caràcter que, a hores d’ara, puc certificar cent per cent. D’eixa facilitat encantadora per a passar, en mil·lèsimes de segons, de ser la mare Teresa de Calcuta a Lord Voldemort sense motiu aparent. Exactament, igual d’incomprensible que el salt brutal del riure al desconsol més angoixós, per un simple gest, una paraula inofensiva… o ves a saber què.
Així les coses, eixos compromisos socials nadalencs, no sempre fàcils de gestionar, ara em semblen color de rosa, en haver de conviure diàriament en la mateixa casa premenopausa i adolescència. «¡Señor, ten piedad!» que diria si creguera en alguna cosa. Com que no és així, m’he de conformar simplement amb la resignació i amb els llistats de Google, malgrat que de vegades semblen igual de complicats que les excepcions en gramàtica.
Tranquil·litzadors tampoc arriben a ser quan assenyalen coses com «la duración de esta etapa puede estar entre los 2 y 8 años». De veres? No podem acotar un poc més els símptomes? Cal navegar així, entre la incertesa, els canvis hormonals, i amb Julio Iglesias com a banda sonora durant un període de temps tan poc específic?
Qui sap?, potser Malibú no és tan mala idea. O serà Miami? I el meu subconscient està enviant-me un missatge subliminar entre cançó i cançó de Julio Iglesias?
