Mentre repasse la novel·la que publicaré enguany i avance en la que vaig abocant en els fulls en blanc a un ritme satisfactori, em reafirme en com és de fascinant poder viure tantes vides alhora. En com les lletres em salven de la rutina i em permeten desdoblar-me per uns instants en tantes altres. En com evadir-se de la realitat és tan fàcil com obrir l’ordinador i anar donant forma al que ordena la imaginació. I tot i així, de manera gratuïta i amb un únic requisit per a poder gaudir al màxim d’aquest plaer immens: el silenci. El de les primeres hores del matí sempre acaba resultant el més fructífer, però de vegades cal negociar i arribar a acords per tal que el silenci es puga materialitzar en altres moments de la jornada.
Però viure altres vides no implica oblidar-se de viure l’autèntica. Un imprescindible que passats els cinquanta adquireix més força que abans. No sé si per allò de ser conscients que ja hem gastat la major part dels anys bons que ens pertoquen, o perquè passem a adonar-nos que no hem vingut per a complir les expectatives de la resta, sinó únicament les nostres, malgrat córrer el risc que ens cataloguen d’egoistes o d’irresponsables.
Escrivia Gloria Fuertes allò de «cada día hay más prisas y menos risas» i és evident que tenia tota la raó del món. Com si les presses pogueren aportar-nos alguna satisfacció comparable al que es desprén d’uns bons riures. Presses per atendre compromisos que, de segur, no repercutiran en regalar-nos instants plaents en absolut, sinó que acabaran acumulant una pressió que explotarà en el moment menys inesperat. Presses que fan que ens oblidem dels riures, les abraçades, els besos, les carícies, la cordialitat, els afectes, la tendresa. Que ens oblidem de l’imprescindible. Ens oblidem, com diria Ramón Eder, que «en internet está todo, excepto lo importante». Oblidem donar prioritat a allò i a aquells que ens posen a estalvi. Ens oblidem de ser honestos amb els nostres desitjos i necessitats.
Conscient d’això, i una vegada assimilat que el meu propòsit principal per a enguany és ser l’ama del meu temps i dir sí a tot allò que em semble interessant, he acceptat iniciar en uns dies una aventura que segurament alguns qualificaran d’egoista o d’irresponsable. Un aventura que, no ho negaré, porta afegida un punt de por, com tot el que és desconegut, però anteposar la por a les ganes és una estratègia que ens priva de descobriments fantàstics.
És cert que a hores d’ara, el meu jo interior continua debatent-se entre la idoneïtat o no de la decisió adoptada. Valorant els pros i els contres. Arrastrant aquella creença que ens han fet interioritzar que el plaer penalitza i que les nostres satisfaccions ens condemnen. Però al mateix temps, estic segura que el meu jo d’ací a uns anys, s’alegrarà d’haver optat per incorporar al catàleg de vivències una experiència tan boja com aquesta.
Així les coses, d’ací a uns dies estaré volant cap a l’Índia, sense cap intenció de trobar-me a mi mateixa en aquest viatge, sinó decidida literalment a perdre’m. A viure altres vides en la meua, a sentir-me per uns dies protagonista de la meua particular versió de Las mil y una noches. A compartir riures sense límit. A experimentar vivències i sensacions que, de segur, acabaran traduïdes en altres pàgines en blanc. A ser fidel a les paraules d’Isabel-Clara Simó, «per a escriure, cal viure». I totalment decidida a ser fidel també al meu propòsit de l’any. Perquè només pensem en respirar i oblidem caminar.
Siguem addictes a caminar i, si es tracta de perdre alguna cosa, que mai siga perdre el temps.
