Molts valencians varen descobrir que tenien un president de la Generalitat que es deia Carlos Mazón l’endemà de la DANA, i no va ser una sorpresa agradable ni se’n varen sentir precisament reconfortats. Si la fama li hagués arribat, a Mazón, per fer versions de Julio Iglesias amb el grup Marengo i guanyar Eurovisió, tots n’hauríem eixit guanyant, però, malauradament, aquest univers alternatiu ens l’haurà d’explicar Marvel o Zuckerberg. Els valencians, gràcies a la dieta mediàtica que tenim, estem més informats del que passa a Madrid que no a casa nostra. Hi ha més valencians que saben qui és Ayuso o Almeida que no Mazón o Catalá. I no en parlem ja, de Begoña Carrasco, Luis Barcala o Pablo Ruz. Eixos, com a molt, els coneixen al seu poble.
Una condició colonial comporta una classe política colonial. I aquesta, d’altra banda, no sol ser massa brillant. Ara bé, és de veres que, en el nostre cas, en el cas dels valencians, hem de dir que hem excel·lit en la matèria. Hem donat per a la posteritat autèntiques obres d’art. I Carlos Mazón s’està treballant durament ser-ne una de les més excelses. La Mona Lisa de la inutilitat i la indecència polítiques.
Agafem, per exemple, el cas de Sigfrido Blasco-Ibáñez, qui, pel cognom compost, ja podeu endevinar de qui era fill. A més de fer-se famós per haver estat involucrat en l’escàndol de l’estraperlo, l’altre gran moment estel·lar de la seua carrera política va ser quan va emprar el torn de paraula al Congrés espanyol per a demanar que el senyor ministre Indalecio Prieto col·locàs el seu cunyat al capdavant d’una empresa estatal. Hom podria argumentar que, al remat, Blasco júnior no pecava d’hipocresia, com la resta de ses senyories, però també cal tindre en compte que aquest afront l’entenia cap als valencians, cap als seus votants, i així l’argumentava i el justificava.
Carlos Mazón Guixot també ve d’una nissaga il·lustre alacantina. Entre els seus avantpassats, trobem tot un ventall d’espectacles amb què varen fer negoci, però, sobretot, hi trobem una passió: els bous. La prioritat en matèria d’emergències del govern que presidia Mazón el fatídic 29 d’octubre passat era trobar algú que fos especialista en festejos taurins perquè assumís el càrrec, que es trobava vacant des que Vox abandonàs els governs autonòmics a toc de corneta madrilenya uns mesos abans. Mentre el mateix president de la Generalitat preparava l’assalt a À Punt al restaurant El Ventorro, entre alguns altres assalts que sembla que continuaran eixint, com el que deixa entreveure aquella telefonada entre críptica i etílica a l’alcalde de Cullera, Emilio Argüeso, secretari autonòmic d’Emergències i home clau de Mazón per a portar cap al PP tota la morralla que encara quedava a Ciudadanos, tenia un altre dinarot apuntat a l’agenda, aquesta vegada amb la patronal dels boueros. Sabem que Argüeso no va incorporar-se al seu lloc de treball fins al dia 30 d’octubre a les onze (i hem d’entendre que eren les del matí). És a dir, si més no, tot un dia sencer més tard de quan se’l reclamava. Si això no és de cap de les maneres poc, el que personalment em sembla més bèstia és que ho sabem perquè ell en va presumir, com a manera de tapar boques i d’explicar que teòricament s’havia trobat sempre al peu del canó. L’endemà de la tragèdia i a les onze del matí (insistisc: hem donat per fet que són les del matí i no les de la nit), que matinar és de pobres. I torne a insistir: no ho sabem perquè un periodista n’haja fet una tasca d’investigació, sinó perquè en presumeix, fet un milhòmens, el nostre protagonista.
En definitiva, la incompetència i la inutilitat de Mazón i tots els seus subordinats és tal que no gosaria afirmar que el mateix 29 d’octubre ja eren conscients que la seua carrera política —l’únic que els importava— s’havia acabat. Però trobe que seria ja massa exagerat dir que l’endemà, el 30 d’octubre, encara no se n’havien adonat. No ho descarte, però. Ni tan sols ara mateix.
Ara bé, el que sí que és evident és que açò és l’únic que tenien al cap aquells dies. Si abans de la tragèdia només pensaven en l’afectació al turisme per al pont de Tots Sants, després de la tragèdia, Mazón només pensava que, al contrari que el seu padrí polític —entre altres menesters—, Eduardo Zaplana, ell no arribaria mai a ministre del Reino de España i no faria carrera a Madrid, la seua destinació final. Aquesta classe política colonial està ací de pas, mentre fa mèrits en provincias per a triomfar a la Villa y Corte. Els valencians, a aquesta gent, només els importem com a trampolí cap a destinacions més llamineres. De fet, cap a una, en concret. I, en acabant, al cielo.
Així i tot, he de confessar que em fascina com és possible que es tracte d’una tropa tan indigent, en tots els àmbits. Sic transit gloria mindundi, podria ser ben bé l’epitafi polític de Carlos Mazón. Sincerament, no ens mereixem tant de sadisme, per molt que ens ho hàgem treballat ben fort.
