Fa uns dies una influencer catalana va ser notícia una vegada més per les seves declaracions respecte a la seva decisió a no votar. Juliana Canet apel·lava al fet que els partits polítics actuals, fos quin fos el color, no la representaven en absolut. Bé, es podria fer un article d’opinió simplement enllaçant respostes que va tenir a X, però em centraré en una que crec que és representativa, però sobretot, que dona peu a una reflexió important amb diverses solucions o camins a emprendre:
És justament aquesta sensació la que em ve al cap en escoltar el discurs que cap polític ens representa. El sentiment de na Juliana és absolutament lícit i comprensible. Vivim una crisi política que ens està duent a l’auge de l’extrema dreta, però, és l’abstenció una solució? Evidentment, no. De fet, la considero al mateix nivell que votar l’extrema dreta.
Què entenem per democràcia? Què entenem per política? Què entenem per llibertat d’expressió? Però encara més enllà: què entenem per responsabilitat ciutadana?
(Abans de continuar, vull deixar molt clar que parlo sempre subordinant tots els meus arguments a la paradoxa de Karl Popper.) Són preguntes d’una transcendència enorme que tota la societat s’hauria d’estar plantejant. Quan un partit pacta amb un altre, realment s’està baixant els pantalons? Quan s’afirma això, on estem relegant la llibertat d’expressió, el parlamentarisme i la democràcia? Què significa una negociació si no és prescindir d’unes voluntats a canvi d’unes altres? Què és el respecte a l’alteritat si no és l’acceptació que, d’una manera o una altra, hi ha gent que no veu les qüestions des de la mateixa perspectiva que nosaltres? Aquestes són unes preguntes que crec que massa poc sovint es fa la ciutadania davant de pactes polítics. Soc la primera persona que expropiaria terres i nacionalitzaria la banca, però el percentatge d’aquestes opinions no arriba ni al 50%, tan sols al 20-25%. Com seria viable una societat així? Amb una dictadura, evidentment. Oblidem de seguida què és la democràcia i titllem de traïdors, burgesos, comunistes, botiflers o separates a la mínima que un partit pacta amb un altre. Som conscients que vivim en un sistema de democràcia representativa? Que no vivim en un sistema com el dels Estats Units?
Una societat que té clares les normes de la democràcia és aquella que té una democràcia forta. Sembla que aquí tothom es pensa que una vegada ha votat, té el dret legítim a implantar les seves idees i que el partit que governa no pot desviar-se un mil·límetre del seu programa electoral. Ja no vivim en l’època de les majories absolutes, així que encara que ens pesi i frustri, per salut democràtica (i per aritmètica parlamentària) s’ha de negociar.
Això no obstant, després que totes aquestes preguntes hagin estat reflexionades i considerades, el sentiment de na Juliana pot continuar sent igual de legítim. Però quedar-se a casa segueix no sent una opció. Vivim un sistema extremadament complex. Qui pot creure que aplicant un canvi tan sols en una branca n’hi ha prou? Encara que continuéssim en l’època de les majories absolutes, la via institucional és un fracàs sense el sindicalisme laboral, estudiantil, sense les xarxes de barri, sense els sindicats d’habitatge, sense la lluita per les pensions, sense les associacions de veïnes… Cal un peu a les institucions i un altre al carrer i un sense l’altre són inútils.
La frustració sol ser un bon motiu per reivindicar, per lluitar, però la frustració tan sols destrueix l’actual sistema. Hem de viure sobre algunes bases i això és la reconstrucció, l’esperança. Equiparar Vox amb la CUP, ERC o fins i tot el PSOE (i soc una ferma odiadora dels sociates), és tan miserable com estúpid (a part d’insultant per a la militància). Però encara més quan això es fa des d’un lloc de poder, com és el micròfon d’una ràdio, una sala de teatre o una pantalla de cinema. Trencar tota esperança… és de mala persona. Dreta o esquerra no és el mateix. Una altra qüestió és que l’esquerra cometi un error o directament que qui s’anomena d’esquerres, realment no ho sigui. Analitzar això només depèn de l’esperit crític de cadascú i canviar aquesta situació ens correspon a nosaltres, a totes. És una qüestió complicada, però possible. Aquelles qui estem frustrades, hem de creure’ns (perquè és tan cert com que el sol surt per l’est) que és possible fundar nous espais, que és possible generar oposició. No és una qüestió fàcil, però és possible. El que cal és paciència, tossuderia, valentia i sobretot xarxa, comunitat i consciència de classe.
Les joves ens enfrontem a una aliança criminal de cis-heteropatriarcat i capital. La lluita és i serà sense presoners. En mig de tot aquest merder, els discursos i instruccions de revolucions fets en laboratori de bata blanca no es poden passar a la realitat sense tacar-se… de fang. Acceptem que existeixen les contradiccions. No en són un orgull, però són inevitables en un parlamentarisme on la llista més votada té un 30% i escaig dels escons. Observar com a hipòcrita aquella qui vota un partit i després el critica o s’hi manifesta en contra és la mort de la democràcia. Cal participar en la política, en tots els aspectes i afrontant les contradiccions, perquè la política, o la fas, o te la fan. Tan sols això ens salvarà de la demagògia, tan sols això ens salvarà de l’extrema dreta i tan sols això evitarà la derogació de lleis que ens salven la vida.
