Però no sols. El món ha canviat, i ara tres grans potències despòtiques emergeixen en un món perplex quan ja creia que el totalitarisme rus havia tocat al seu fi, i la democràcia occidental havia guanyat la lluita, tot quedant l’immens imperi xinés comunista, tot i que en certa manera aïllat, malgrat el seu augment d’influència a Àfrica. Però no, la caiguda del comunisme rus no va obrir una etapa de democràcia, i l’ascens de Trump als EUA han portat en orris el poder de la democràcia occidental, que ens agrade més o menys, és de lluny l’únic sistema que ha demostrat que pot servir per a mantenir un cert nivell d’ètica en les relacions social nacionals i internacionals.
La democràcia ara, tal com l’entenem, roman a Europa, Regne Unit, Canadà i Japó. Podríem debatre si altres indrets com ara l’Índia, Mèxic o Argentina són democràcies homologables a les assenyalades, però el ben cert és que l’escenari realment existent és el conformat per dos fronts. EUA Rússia i Xina; i Europa i Canadà.
En aquest escenari s’ha alçat la veu d’alarma per dos motius: l’agressivitat imperialista de Rússia i la política aïllacionista dels EUA que els duu a renunciar a la defensa global de la democràcia, si és que mai ho han fet (recordem els cops d’estat a Llatinoamèrica, les maniobres per fer caure règims democràtics a l’Iran, o la desfeta de les comunitats afroamericanes als mateixos EUA), però que des d’un punt de vista pràctic mantenia la correlació de forces a Europa.
Davant aquesta alarma surt un crit: cal rearmar-se, cal destinar tot de diners a fer d’Europa una potència armamentista. I s’obri així un debat des de dalt, que com tots els que enceta la dreta europea i la socialdemocràcia són debats tramposos que eliminen de l’equació els fets realment importants.
Com que les dos premisses que donen lloc a l’alarma a Europa semblen certes, estem obligats a analitzar les conseqüències i cercar les alternatives possibles. La qüestió primera és: què cal defensar a Europa?, perquè si la resposta és la política d’Orban, Le Pen, Meloni, PP-Vox, o alternativa per Alemanya, doncs pleguem ja. El que defensem quan defensem Europa és una idea de participació ciutadana, llibertat i drets civils i un espai de cohesió gràcies a l’estat del benestar del qual ens hem dotat des de la dècada dels 60. Val la pena lluitar per això? Per a mi la resposta és un sí molt gran. Segon punt: com ho fem per defensar eixa idea d’Europa? La resposta és triple: primer combatent l’enemic intern, que a més a més el tenim identificat, i que són totes les forces neofeixistes i populistes que, des del PP espanyol fins a Alternativa per Alemanya, són una quinta columna del trumpisme i el despotisme rus (no oblide ací l’Aliança Catalana); segon, preparar-nos per a combatre l’enemic extern, bàsicament l’amenaça russa (de moment), i això em fa pensar que sols amb un poder de dissuasió real ho podrem fer palès; i tercer, reforçant els valors de la democràcia, i sobretot la cohesió social i l’estat de benestar.
Sols reforçant la cohesió social, l’estat del benestar i un augment en qualitat democràtica poden fer front a l’enemic intern, que s’alimenta de la degradació de la democràcia i la degradació dels serveis socials, tot potenciant un discurs populista inútil per a superar els problemes socials, però molt eficaç per atraure les capes socials que més estan patint a hores d’ara la crisi del sistema democràtic. I, malauradament, només reforçant les defenses europees, podem tenir una política dissuasòria creïble.
El que resulta evident de tot plegat és que calen diners, tant per combatre l’enemic intern com l’extern, i aquí rau el moll de l’os, i és on al meu entendre hem de centrar els esforços i el discurs.
Podem aprofitar, hem d’aprofitar de fet, aquesta crisi per engegar un discurs en defensa dels valors democràtics, de l’estat de benestar i la cohesió social sobre la base d’un repartiment més just de les càrregues impositives. Fins ara l’escletxa entre rics i pobres s’ha anat engrandint, ara hem de ser capaços d’unir el discurs de la defensa d’Europa amb el discurs dels valors, la cohesió social i un repartiment just de les despeses. Les esquerres no poden, de nou, quedar fora del debat, tot defensant postures puristes en les quals tots i totes combreguen i deixar que els neoliberals i els socialdemòcrates continuen carregant el pes del sistema en les classes pes desfavorides, sobretot perquè eixa política, més prompte que tard, augmentarà el descontentament entre les classes populars i farà créixer l’extremisme de dretes. Vos imagineu que ens armem fins a les dents, i guanya Le Pen i el PPVOX?
L’armament probablement serà necessari, però ha de ser l’últim dels punts de la defensa de la democràcia Europea. Ha d’estar en l’agenda, però només després de garantir les mesures que aprofundeixen en la democràcia i es reforce l’estat del benestar i un sistema just de repartiment de càrregues impositives.
Bonaventura Casanova és membre de Decidim, Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià.
