Potser és que tot el que està passant des de la DANA té un aire de déjà vu que no paren de venir-me cançons al cap, el Va com va d’Ovidi (sobre l’assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives en les situacions d’injustícia: «Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou») o el Quan creus que ja s’acaba raimonià («Aquesta vella, odiada nit»). Per molt que semblen insuperables les proves d’ineptitud, irresponsabilitat, corrupció i misèria moral de què el PP ha donat sobrades mostres en el passat, i que culminen en la criminal gestió de la gota freda, amb 220 morts, danys materials incalculables i una crisi social, política i econòmica que marcarà a foc el futur immediat del país, aquest partit –qualificat pel Tribunal Suprem espanyol, arran de la Gürtel, d’associació per delinquir– té una capacitat increïble per batre els propis rècords d’estultícia. El PP no solament no escarmenta sinó que cada vegada la fa més lletja i més grossa. I no li cal ni dissimular. Si vas nàixer per a martell, del cel et plouen els claus, diu una altra cèlebre cançó que parla de la mort d’un pobre pinxo de cantonades. I qui va nàixer per delinquir i aprofitar el poder per lucrar-se i afavorir els del propi clan no pot fer res més que això, perquè la cleptocràcia és una addicció que només es pot superar amb el correctiu de la pressió social, les urnes i els tribunals (aquest últim difícil d’aplicar en un estat on la cleptomania del poderós és un mal endèmic). Francisco Camps, el Mortet com l’anomenà la brama popular, és un bon exemple del que estem dient: no només no va haver d’assumir cap responsabilitat per delictes que l’esguitaven fins en els vestits d’alta (i regalada) costura sinó que el seu partit, amb l’altre expresident enxampat amb les mans en la pastera però eximit d’haver d’entrar en presó, Eduardo Zaplana, i un llarg etcètera de corruptes fent tanda per a judicis o màgicament desapareguts, va tornar a guanyar les eleccions –amb mètodes, ara ho sabem, molt coherents amb la seua doctrina cleptomaníaca. Sense mobilitzacions ni urnes capaces de tombar el règim que vam heretar de Franco i seua la monarquia, això va com va, com volem.
Ni l’enorme tragèdia de la DANA, amb la mirada social fixa per primera volta en el clatell i els ulls dels seus principals responsables, ha pogut modificar la conducta addictiva de Mazón i companyia. Si mai van desaparèixer d’escena, tornen els contractes a dit amb llum i taquígrafs (la impunitat ja els ha incapacitat per a la simulació i la decència), amb la sang encara calenta, amb el fang arrapat als ossos i la pena: 290.000 euros per a neteja de vials i accessos als polígons per a STV Gestió SL, l’empresa on el cap de gabinet de Mazón, José Manuel Cuenca, va treballar durant cinc anys, i Pavasal, empresa que va donar 240.000 euros per a la campanya del PP de 2007, enredada en el cas Taula; 4,2 milions per a l’empresari Francisco Javier Martínez, condemnat per la Gürtel a 1 any i 9 mesos de presó, d’Alacant CHM Obras e Infraestructuras SA; 3,9 milions per a Becsa SA, empresa que també va aportar diners a la famosa caixa B del PP. Quan creus que ja s’acaba torna a començar. Si hi ha maror, peix en abundor. En la rebolica de la mort i del desastre, sobre les ruïnes del fang i la destrucció, les aus carronyeres ja celebren el seu festí immund. Del cel plouen els claus per a les seues martellades.
Recuperació econòmica i social, diu Mazón, després de la DANA. El sentit comú tendeix a pensar que per a tal fi res millor que la gestió d’economistes o sociòlegs competents. O de savis geògrafs, experts en canvi climàtic. O de gent d’honradesa i tenacitat a prova de bombes. Gent de consens, gent fiable. El PP, en canvi, com el PSOE quan la pandèmia (és just recordar-ho) s’estima més la lluentor de les medalles, el pas marcial i l’ordeno y mando, de manera que Mazón ha col·locat també a dit (al final se li farà aquest òrgan més llarg que el nas de mentider) els generals Francisco Gan Pampol i Venancio Aguado de Diego al front de la presumpta reconstrucció. Del primer sabem que sovinteja les tertúlies i la premsa, que comandà la força militar establerta a Bòsnia després de la guerra i que és autor del llibre El arte de mandar bien. Querer, poder, saber. Sense descartar que el figuerenc puga ser un magnífic professional en el seu camp de batalla, tot fa pensar que aquest nomenament té més a veure amb una maniobra de protecció de l’ombra de Mazón i amb la capacitat dissuassiva que dos generals poden exercir davant qualsevol veleïtat popular de canvis efectius de l’estat (lamentable) de coses. Temps al temps. De moment assistim a la preocupant substitució de la política de parlament, debat i democràcia per experts en l’art de manar i la sobtada conversió del poble sobirà en simple personal de tropa. Manar exigeix obeir i l’obediència, cega o deguda, és radicalment contrària al correctiu que els nous temps reclamen als polítics ineptes i corruptes.
