Els valencians, sobretot els valencians de l’Horta i de la Ribera, mengem molt d’arròs. Va en la nostra dieta, en els nostres costums. Quan era menuda, a ma casa es menjava arròs mínim tres dies a la setmana, més la paella dels diumenges, per descomptat! El menú podia ser, segons la setmana i l’època de l’any: arròs al forn, amb les restes del puxero, arròs caldós, una mena de sopa d’arròs amb el brou del puxero, arròs sequet, amb el brou del puxero i amb costelles o llonganisses, arròs caldós de conill i pollastre, semblant a la paella, però caldós, arròs amb fessols i naps. I, per descomptat, arròs amb bledes, un plat ben popular i barat, gens sofisticat, però deliciós en la senzillesa. De tots, el meu favorit.
L’arròs amb bledes era molt d’hivern perquè es menjava ben calent. Un plat d’arròs fumejant arribava a taula entre caragols i penques. Ma mare, segons com, el feia en cru o sofregia una mica els ingredient, bàsicament un sofregit d’all, ceba, creïlla, tomaca i poc més, perquè els caragols, les bledes, els fesols i l’arròs entraven a la cassola en cru.
Cada volta que per la nit veia la meua iaia pelant fesols i ma mare enganyant els caragols, jo ja sabia que l’endemà tindríem arròs amb bledes per a dinar, i això em feia feliç, i me n’anava –bé a escola o a l’Institut– amb un incentiu considerable: tornar a casa a migdia per a menjar-me un plat d’arròs amb bledes traient fum. A mi el mejar de cullera m’agrada calent, quasi bullint, no suporte una sopa o un arròs fred. Tot per a ells!
Les bledes –aquesta planta de fulles verdes grans i penques carnoses que creix on menys t’ho esperes any rere any, i que segurament jo de menuda no hauria menjat de cap altra manera (a ma casa el bollit es feia amb creïlla, ceba i bajoca bobi)– me les menjava amb l’arròs com si foren llonganisses, igual em tenia fulla que penca, les trobava delicioses.
Per a mi l’arròs amb bledes estava ple de plaers, un d’ells eren els caragols: absorbir el brou que hi quedava dins, amb aquest sabor mig amarg, mig entomacat del sofregit. A això se sumava la diversió, de vegades desesperació, de traure amb un furgadents el cos gelatinós dels caragols que no havien estat enganyats del tot, aquells que s’hi amagaven, pobrets meus, de poc els servia! Quin plaer barrejar el caragol amb la creïlla, el brou, l’arròs, les bledes i el gust i l’espessor dels fessols. De tant en tant n’hi pescaves algun, de sencer, però era estrany perquè la meua iaia els pelava tots per tal que els digerírem millor, és a dir, que ens donaren menys flatulència, dit de manera fina i sofisticada.
No sé si fou genètica, mimetisme, o què fou, però el cas és que al meu fill Joan li agradava molt l’arròs amb bledes quan era molt xiquet, i s’hi delia menjant-se els caragols i jugant amb ma mare a traure’ls de la closca amb el furgadents. Jo al·lucinava de veure aquella criatura gaudint amb les bledes i els caragols. L’encís culinari no va durar molt i durant un temps va rebujar l’arròs amb bledes i els caragols. Ara, per sort, torna a menjar bledes, amb betxamel li encisen, però no vol saber res dels caragols, ni amb l’arròs amb bledes ni amb la paella. A mi els caragols em tornen boja, igual que les anguiles… Què hi farem!
Tanmateix, un dia també jo vaig arribar a avorrir l’arròs amb bledes, però això són figues d’un altre paner. Ma mare me’l preparava cada vegada que em refeia de la quimioteràpia perquè era una de les meues menges favorites i, a més, fàcil de digerir. Feien tot el possible per consolar-me i aportar-me calidesa i plaers, i també la fibra de les bledes. La mare tenia tota la raó del món, però la ment i les connexions nervioses acabaren per fer associacions i, durant molts anys, per mi l’arròs amb bledes agafà sabor a malaltia, a feblesa i incertesa…
Passat un temps, recuperada i llesta per a tota mena d’arròs i de goig, el vaig tornar a fer meu, i anys després, compartir un plat d’arròs amb bledes amb el meu fill Joan va ser tota una festa.
Soc així, amant de les petites gestes, dels records «insignificants», amant dels cargols i les anguiles. Però de les anguiles, en parlaré en una altra ocasió. Avui només volia recordar aquells moments dolços d’infantesa i dels primers anys de criança, quan si un dia d’hivern un arròs amb bledes em tornaven la xiqueta i la mare més feliç del món.
