“Si te vas, me quedo en esta calle sin salida”. Qui cantarà ara les teues cançons, ara que ja no estàs? Robe Iniesta – escriptor, poeta, músic i, en definitiva, un dels artistes més valorats de l’estat espanyol -ens va deixar el passat 10 de desembre, als 63 anys.
Reconec que mai he sigut molt seguidora d‟Extremoduro, però hi ha una etapa de la meua vida que no puc obviar: aquella en què vaig començar a escoltar cançons d‟una manera diferent. Crec que tenia entre 16 o 17 anys quan vaig escoltar “Si te vas”. Esta cançó, una de les més conegudes, parlava de l’amor cap a una persona sense arribar a utilitzar la paraula „amor‟ en tota la lletra. Això em va impactar. “Si te vas” no era com les altres cançons que havia escoltat on repetien mil vegades frases senzilles que mostraven, sense cap tipus de poesia, un sentiment tan difícil d‟explicar. Eixes cançons es quedaven curtes de contingut, al meu gust.
Vaig anar descobrint que Robe, amb la seua aparença rockera, llançava missatges d‟amor constantment: “Hay que volar libre al Sol y al viento; repartiendo el amor que tengas dentro” (Ama, ama, ama y ensancha el Alma).
Robe també era protesta i crítica social amb cançons com “Extremaydura”: “Tenemos el agua al cuello con tanto puto pantano; Las bellotas radioactivas, nos quedamos sin marranos; Tierra de conquistadores no nos quedan más cojones; Si no puedes irte lejos te quedarás sin pellejo”.
Entre figures literàries i notes que les acompanyen, Robe Iniesta ha arribat a tota classe de públic, des dels més joves fins als més grans. En aquest article, no pretenc fer un homenatge perquè pense que s’haurien de fer quan estan en vida, per a què puguen gaudir de totes les paraules i pensaments que normalment sols comuniquem quan falten. Escrivint açò, només pretenc que qualsevol persona que encara no el coneix es pare un moment a escoltar-lo com jo quan el vaig descobrir. Crec que val la pena gastar 45 minuts de la nostra vida per escoltar “La Ley Innata”.
Està bé publicar la seua foto a les xarxes socials amb la frase mítica que ell mateix cantava: “Si me espera la muerte traicionera y antes de repartirme del todo me veo en un cajón; que me entierren con la picha por fuera para que se la coma un ratón”. Però cal anar més enllà.
No cal mostrar que has sigut més fan que ningú per haver estat en primera fila a un concert seu o per haver sigut dels pocs que l’escoltaven des del principi.
La música traspassa fronteres. Els artistes se’n van, però ella es queda. Disfrutem dels que estan vius i recordem els que ja no estan, amb la plenitud dels missatges que ens van deixar per fer un poc millor este món que: “ahora parece detenido; y ya no gira como tiene que girar; y yo, para encontrar el norte, miro; en busca de una estrella fugaz”.
