Feia temps que no havia anat per allí, però fa poc vaig voler tornar a vore les urpades que sobre la Serra d’Espadà deixaren les mines de plom i zinc fa anys i de les quals ja Cavanilles en parlava. Segles, doncs, de destrucció d’un paratge natural únic que ara sols serveix per a fer rutes turístiques o ciclistes, rutes, per cert, recomanades per l’Ajuntament de Sogorb que invita a visitar masies com la de la Virgen, però que, per ser de propietat privada, et reben amb gossos rabiosos i hostatgers amb mala educació.
Per aquella àrea és freqüent trobar-te amb grans zones destruïdes amb dinamita, enormes clots i escletxes, com si haguera caigut allí un meteorit prehistòric, inundades per les pluges que han mig cobert aquells cràters miners voltats de pins i oliveres on ànecs i fotges han fet niu. Malgrat tot, és un lloc per a visitar, encara que siga per a comprendre millor les barbaritats que les persones podem fer a la natura i com, després de fer servir zones com a explotació econòmica, un dia ens cansem d’elles, trobem una altra alternativa més rendible i les deixem abandonades per a record de la burrera passada i el negoci d’uns pocs.
Tirant més avant i cercant la reconstruïda i abandonada Masia de Ferrer, em vaig trobar, naturalment, amb la Morruda, emblemàtica olivera d’aquella serra i de tot el País Valencià que amb els seus més de 1.500 anys de vida encara seguix esplèndida, com per a suportar-ne uns altres tants. Hi havia un grup de persones admirant aquell autèntic monument natural, alguns d’ells xiquets.
Comentaven, lamentant l’immediat futur del paratge com d’una desgràcia imminent, i parlaven a l’olivera com demanant-li perdó pel que li venia: la instal·lació al seu voltant d’una macroplanta de plaques solars que ocuparà centenars d’hectàrees i, en conseqüència, transformarà tot aquell paisatge de tal forma que mai més tornarem a vore’l tal com està avui.
Pot ser que algun estult polític ens vulga convèncer de com és d’apropiat el paratge, que la Morruda continuarà estant protegida (només faltaria!); pot ser que ens diga també que els propietaris de les terres estan conformes (com no si els ho pagaren bé! Al capdavall, el que els puguen pagar eixirà de les nostres butxaques mitjançant les factures pel consum elèctric!).
Tots i totes estem d’acord que l’energia solar és una de les millors alternatives a les centrals nuclears o a les de consum de carbó o altres combustibles fòssils, però pense que allò es pot col·locar a llocs on l’impacte paisatgístic siga menor o, fins i tot, nul, no? Perquè al nostre País hi ha llocs amb eixes característiques i, si moltes persones com jo els hem vist, per què no ho veuen també els polítics que han de donar el seu consentiment perquè s’instal·len? Però, com se sol dir: per on passa l’aigua, mulla. I en projectes multimilionaris les mullades deuen ser en forma de cataracta perquè, com deia abans, tot acabarem pagant-ho nosaltres, el poble, tant la pèrdua d’espais naturals com els rebuts bancaris.
Sembla que els poders públics estan al servei del gran capital i que la seua funció és cercar la forma de justificar que el món funciona així. L’idealisme ha desaparegut de les nostres vides i el que s’imposa és el que ells diuen pragmatisme; és a dir, intenten convéncer-nos de la fatalitat de les coses contra el que és absurd lluitar i, per tant, cal cedir enfront del mal menor.
La societat ha de preguntar-se: cedir?, per què? Hauríem de dir-los: jo l’he elegit perquè busque formes de fer les coses que no em perjudiquen a mi ni als qui venen darrere de mi i no perquè es pose als peus dels lobbies, però sembla que la nostra societat està vençuda abans de lluitar i sols una minoria insuficient és capaç de reaccionar. Poca cosa.
El mal de les plantes fotovoltaiques no és només l’extensió de la planta en si mateixa, que ja en seria suficient per a oposar-se quan està mal ubicada. El mal per al paisatge són també les torres metàl·liques que s’han de plantar al llarg de les cadenes muntanyoses per a transportar l’electricitat creada, els centres de transformació que cal crear per a distribuir-la, les carreteres que s’han de construir per a primer muntar i després accedir-hi i tot un munt d’infraestructures que acaben transformant-ho tot per a convertir un espai natural en un centre de producció i distribució elèctrica, sempre temporal perquè, com passà en les mines i en tantes altres explotacions, quan isca una altra forma més rendible de producció, que, tard o d’hora eixirà, ho abandonaran i deixaran l’indret fet un desastre irrecuperable, com eixes fosses que encara estan allí o en altres indrets dels Serrans. El capitalisme funciona així.
Vos imagineu la Morruda voltada per milers de fanecades de plaques voltaiques? Recordeu la pel·lícula El Olivo, d’Iciar Bollaín? Una olivera mil·lenària plantada a la seu d’una multinacional alemanya com a element decoratiu? Doncs això és el que ens espera amb la Morruda: convertir-la en un element decoratiu voltat de milions de negres plaques de vidre amb torres metàl·liques que no pins ni oliveres acompanyant-la i, per a festa final, un llarg penjat de cables d’alta tensió perquè les aus que habiten l’Espadà es maten contra ells travessant les muntanyes.
Si ara ens avergonyim perquè els nostres avantpassats consentiren destrossar indrets d’aquella meravella de serra de forma irrecuperable, què no pensaran de nosaltres els nostres fills i els nostres nets si transigim ara amb aquesta barbaritat?
Energia solar sí, però no així!
